Preguntar quants hospitals necessita un país sembla senzill, però potser és formular malament la pregunta. Un hospital comarcal, un centre de mitja estada i un gran hospital universitari amb trasplantament, neurocirurgia i medicina genòmica compten tots com “un hospital”, encara que la seva capacitat sigui incomparable. L'important no és només quants edificis (hospitals) existeixen, sinó on són, quina població atenen, quina complexitat ofereixen i quines alternatives existeixen a la hospitalització.
El Catàleg Nacional d'Hospitals 2025, del Ministeri de Sanitat, registra exactament 848 hospitals en funcionament a 31 de desembre de 2024 i 159.679 llits instal·lats. El seu desglossament per dependència funcional aclareix les xifres: 387 centres depenen de diferents administracions o organismes públics, 420 són privats, 21 pertanyen a mútues col·laboradores amb la Seguretat Social i 20 a organitzacions no governamentals. En llits, aquests grups representen respectivament 108.799, 46.552, 1.266 i 3.062. [1]
Tampoc tots aquests hospitals fan el mateix. El catàleg comptabilitza 549 hospitals generals, 51 especialitzats, 119 de mitja i llarga estada, 95 de salut mental i tractament de toxicomanies i 34 centres amb internament d'altres característiques. No existeix, per tant, una classificació oficial nacional senzilla de “baixa, mitjana i alta complexitat”; aquesta s'hauria de construir utilitzant cartera de serveis, UCI, cirurgia cardíaca, neurocirurgia, trasplantaments, CSUR, docència o altres indicadors.
La comparació internacional també exigeix prudència. Espanya disposa d'aproximadament 2,9 llits hospitalaris per 1.000 habitants, davant d'una mitjana OCDE de 4,2. Alemanya ronda 7,7; Japó, 12,5; Austràlia, 3,8; Estats Units, 2,8; Canadà, 2,5 i Regne Unit, 2,4. [2] Però tenir més llits no significa necessàriament disposar de millor assistència. El Japó combina molts llits amb estades hospitalàries relativament llargues; altres sistemes desplacen cirurgia, tractaments oncològics, rehabilitació o cures cròniques cap a estructures ambulatòries i domiciliàries.
La piràmide de població importa tant com el nombre d'habitants. Espanya s'acosta ja als 50 milions d'habitants i és un dels països més longeus del món. L'envelliment futur augmentarà especialment la multimorbiditat, el càncer, la fragilitat, el deteriorament cognitiu i la necessitat de rehabilitació i cures post-agudes. El Japó, encara més envellit, demostra fins a quin punt l'estructura demogràfica condiciona la utilització hospitalària. Singapur, tot i desenvolupar explícitament una estratègia d'atenció “més enllà de l'hospital”, ha decidit afegir aproximadament 4.000 llits públics fins al 2030 per respondre al creixement i envelliment de la seva població.
Dins d'Espanya tampoc existeix un únic model. Al Catàleg 2025, Catalunya té 204 hospitals i 34.667 llits; Andalusia, 133 i 22.703; Madrid, 91 i 20.664; i la Comunitat Valenciana, 64 i 14.104. [1] Catalunya destaca per una xarxa històricament molt més fragmentada i per l'important pes de centres privats integrats a la xarxa d'utilització pública: el Ministeri identifica 93 hospitals privats catalans dins d'aquesta fórmula, davant de tres a Madrid i set a Andalusia. Per això comparar simplement hospitals per milió d'habitants pot resultar enganyós.
El Regne Unit ofereix una altra ensenyança. El seu New Hospital Programme no respon simplement a la idea que “falten hospitals”. Una part important consisteix a substituir edificis envellits i hospitals construïts amb RAAC (Reinforced Autoclaved Aerated Concrete, o formigó cel·lular armat curat en autoclau) un material de construcció lleuger i porós que planteja problemes estructurals. Al mateix temps, el NHS del Regne Unit està desenvolupant Hospital 2.0, un model estandarditzat que pretén escurçar els temps de construcció, reduir costos, millorar la circulació de pacients i incorporar des del disseny noves tecnologies digitals. El programa comprèn actualment 46 hospitals en diferents fases i forma part d'una estratègia d'inversió a llarg termini.
Existeix a més un aspecte menys atractiu políticament que inaugurar hospitals: mantenir-los. No hi ha una norma universal específica per a hospitals, però les National Academies estatunidenques utilitzen com a referència per a grans carteres d'edificis una despesa anual de manteniment i reparació d'aproximadament el 2-4% del seu valor actual de reposició, no del seu cost històric. Invertir persistentment per sota d'aquest nivell afavoreix l'acumulació d'un costós deute de manteniment. [3]
Necessita llavors Espanya més hospitals? En determinades zones, probablement sí; de manera indiscriminada, no. Abans de construir s'haurien d'avaluar el creixement demogràfic, temps d'accés, ocupació, urgències, llistes d'espera, antiguitat de les infraestructures i disponibilitat de rehabilitació i cures intermèdies.
A Madrid, per exemple, no sembla evident que la prioritat sigui reproduir diversos grans hospitals generals de 800 o 1.000 llits. Una opció possiblement més racional seria combinar la renovació i ampliació dels grans terciaris amb hospitals mitjans i flexibles en àrees de ràpid creixement, orientats a urgències, diagnòstic avançat, cirurgia d'estada curta i hospital de dia, juntament amb una xarxa molt més potent de geriatria, rehabilitació, salut mental i cures postagudes. Els centres monogràfics poden tenir sentit quan existeixi volum suficient per concentrar experiència i tecnologia.
La qüestió, en definitiva, no és construir més o construir menys, sinó decidir quina capacitat assistencial ha de tenir el sistema, on ha de situar-se i quina part d'aquesta capacitat necessita realment un edifici hospitalari. En una població cada cop més envellida, també tindria sentit planificar al costat dels hospitals (nous o ja existents) centres sociosanitaris, residències de gent gran, unitats de rehabilitació i atenció a gent gran capaces de compartir determinats recursos diagnòstics, logístics i professionals. L'error no està només en construir de més; també pot estar en arribar tard, construir al lloc equivocat o perpetuar models assistencials pensats per a una població i una medicina que ja han canviat.
---
Referències
Ministeri de Sanitat. Catàleg Nacional d'Hospitals 2025. Dades a 31 de desembre de 2024.
OECD. Health at a Glance 2025: Hospital beds and occupancy.
National Research Council/National Academies. Key Performance Indicators for Federal Facilities Portfolios.
UK Department of Health and Social Care. New Hospital Programme i 10 Year Capital Plan for Health and Social Care, 2025–2026.