El passat dia 3 d'octubre va ser publicada al BOE la Llei 4/2026, d'1 d'octubre que entrarà en vigor el dia 23 d'octubre. En ella s'inclou l'article 13 bis el qual està generant dubtes i fins i tot debats en diferents àmbits. Els psiquiatres a través de les seves societats científiques han criticat aquesta reforma en generar-los una gran incertesa, tot i que ja ho venien fent des de fa algun temps, per la qual cosa han sol·licitat aclariments de manera urgent. Igualment, alguns juristes han indicat que aquesta norma genera inseguretat jurídica. I, per la seva banda, el mateix Ministeri de Sanitat fa una defensa del nou model, qualificant-lo de més garantista respecte a la protecció dels pacients i donant seguretat a qui els atén.

Aquesta reforma, de l'internament involuntari, planteja un debat fonamental entre la protecció de la salut mental, el respecte als drets individuals i la seguretat de les persones en situació de vulnerabilitat. Cal tenir present que qualsevol modificació legal d'aquest assumpte ha de garantir que l'internament sigui una mesura de caràcter excepcional, i justificada per criteris exclusivament clínics i sotmesa a un estricte control judicial efectiu.

Bàsicament la Llei 4/2026, introdueix canvis especialment significatius respecte a l'atenció a la salut mental a Espanya, reforçant tant el consentiment informat, com l'autonomia personal i prohibint l'internament involuntari d'una persona per raó de discapacitat, excepte en els supòsits d'urgència vital previstos en aquesta norma.

Realment, aquesta reforma té un fonament tant legal com ètic. Recordem que l'article 763 de la Llei d'Enjudiciament Civil actual, aprovat a la Llei 1/2000, no va ser modificat per la “Llei 8/2021, de 2 de juny, per la qual es reforma la legislació civil i processal per al suport a les persones amb discapacitat en l'exercici de la seva capacitat jurídica”, i conseqüentment aquesta nova legislació salda el que estava incomplet, adaptant-se així al que disposa la Convenció de Nova York de 2006.

Quatre qüestions des del punt de vista legal:

1.- Consentiment informat i autonomia del pacient

Aquesta regulació reforça el principi que tots els actes mèdico-sanitaris s'han de basar en el consentiment lliure i informat i quan la persona necessiti ajuda per decidir, se li han de facilitar els suports corresponents i consultar-se quan escaigui, les seves instruccions prèvies. La base és que tant l'existència d'un diagnòstic psiquiàtric com una discapacitat psíquica no justifica, per si sola, dur a terme una privació de llibertat.

2.- Internament involuntari i urgència vital

La principal qüestió jurídica que presenta aquest article 13 bis, consisteix a delimitar quan es pot considerar que existeix una urgència vital que justifiqui un ingrés sense previ consentiment. La Llei 4/2026 fa referència a situacions de crisi que puguin comprometre la vida del pacient o de terceres persones. Això clínicament, resulta summament subjectiu, i pot suscitar dificultats interpretatives sobretot quan existeix un risc clínic greu, que no sembla immediat, tal com succeeix en determinats episodis psicòtics o maníacs.

3.- Control judicial i garanties processals

Com ja s'ha referit, l'article 763 de la LEC regula l'internament no voluntari per raó de trastorn psíquic i estableix les degudes garanties judicials. En els internaments urgents, el centre comunica la mesura al tribunal dins el termini legal (24 hores) i la ratificació judicial s'ha de produir, com a màxim, en les 72 hores següents a què el tribunal tingui coneixement de l'ingrés. Paral·lelament són rellevants el dret a la defensa, la informació comprensible, l'audiència de la persona afectada i la possibilitat de recórrer.

En aquest punt, un dels problemes assenyalats pels psiquiatres és com realitzar la coordinació entre la nova llei i l'article 763 de la Llei d'Enjudiciament Civil, així com amb la Llei 41/2002, d'autonomia del pacient, quelcom que ha de ser fonamental per evitar tant internaments contraris a dret com situacions en què no es disposi d'una resposta clara davant una necessitat assistencial greu.

I des d'una òptica clínica cal tenir en consideració:

1.- Valoració individualitzada del risc

La decisió clínica no ha d'estar basada exclusivament en el diagnòstic, sinó en una valoració individual que consideri tant l'estat psicopatològic, la capacitat per comprendre la situació, els riscos per a la pròpia persona o tercers, l'evolució del quadre com les circumstàncies socials i familiars.

2.- Situacions clíniques d'especial dificultat

En casos específics (episodis psicòtics aguts amb escassa consciència de malaltia, episodis maníacs amb conductes d'alt risc i deteriorament important del judici, ideació suïcida greu, pèrdua d'autonomia i abandonament de necessitats bàsiques, i fins i tot recaigudes de trastorns mentals greus quan la persona rebutja el tractament), la dificultat consistirà a determinar si aquestes circumstàncies permeten una intervenció involuntària conforme a la llei o si s'han de prioritzar alternatives voluntàries i comunitàries.

3.- Responsabilitat professional

Adquireix una especial i particular importància i per això la història clínica és essencial, on quedi constància d'intervencions protocol·litzades i amb avaluació individual i la justificació de les mesures clíniques adoptades.

4.- Alternatives a l'internament

L'entrada en vigor d'aquesta nova normativa legal fa especialment important reforçar elements estructurals, com els equips comunitaris de salut mental, l'atenció domiciliària, els dispositius de crisi, el seguiment intensiu i el suport a les famílies. Sense aquests recursos, existeix el risc que la protecció de l'autonomia, que es regula, no vagi acompanyada d'una atenció prou accessible i eficaç.

En definitiva, l'eficàcia de la reforma dependrà no només de les seves garanties legals, sinó també de la capacitat del sistema sanitari per oferir una atenció segura, accessible, individualitzada i respectuosa amb els drets de les persones amb problemes de salut mental.