El Govern impulsa per via d'urgència un nou Reial decret que, per adaptar-se a la reforma legal sobre l'avortament de 2023, substituirà el Reial decret 825/2010 i modificarà la informació que reben les dones abans d'una interrupció voluntària de l'embaràs i el funcionament dels comitès clínics. I aquesta nova norma suscita interrogants jurídics en quatre plans: la informació a la dona, inclosa la relativa a les ajudes a la maternitat; la neutralitat del professional; la objecció de consciència, i el funcionament dels comitès clínics.

El calendari explica bona part del problema. El Reial decret 806/2026, publicat al Butlletí Oficial de l'Estat el 6 d'octubre, va dissoldre les Corts i va convocar eleccions generals per al 29 de novembre. Aquell mateix dia, el Consell de Ministres va acordar la tramitació urgent del projecte. La audiència pública, oberta el 7 d'octubre, s'ha tancat aquest 19 d'octubre, en complir-se els set dies hàbils als quals la redueix la urgència. El divendres 23 el text anirà previsiblement al Ple ordinari del Consell Interterritorial, i quedarà pendent el dictamen preceptiu del Consell d'Estat, que l'urgència obliga també a accelerar. La cursa té, a més, una meta: el Govern encara no està en funcions, però ho estarà tan bon punt se celebrin les eleccions (article 101.1 de la Constitució), i des d'aquell moment l'article 21.3 de la Llei 50/1997, del Govern, limitarà la seva gestió al despatx ordinari dels assumptes públics, excepte urgència o interès general expressament acreditats.

El passat 14 d'octubre es va celebrar un Ple extraordinari del Consell Interterritorial que, segons les informacions publicades, no va ser tal. No hi va haver reunió, ni deliberació, ni votació: Sanitat va remetre el projecte per correu electrònic i les conselleries havien de respondre abans de les 14:00 hores d'aquell dia. Només sis comunitats van participar remetent observacions: País Basc, Catalunya, Navarra, Castella-la Manxa, Astúries i Canàries. Les governades pel Partit Popular, que havien demanat desconvocar-lo, no ho van fer, tot i que la norma obligarà per igual a totes les comunitats autònomes, que hauran de designar els comitès clínics i garantir el compliment dels seus terminis.

La forma no és indiferent. Mai ho és. La Llei 40/2015 de Règim Jurídic del Sector Públic admet el correu electrònic, per a les sessions a distància, però exigeix que s'asseguri «la interactivitat i intercomunicació» entre els membres «en temps real» (article 17.1). Es pot dubtar que ho compleixi un intercanvi de correus amb hora límit de resposta, en què només van intervenir sis comunitats de disset. Tampoc l'urgència és una opció lliure: l'article 27.1 de la Llei 50/1997 només l'admet per transposar en termini normes europees o quan concorren «circumstàncies extraordinàries que, no havent-se pogut preveure amb anterioritat, exigeixin l'aprovació urgent de la norma», i obliga a motivar-les a la Memòria de l'Anàlisi d'Impacte Normatiu. El Tribunal Suprem acaba d'anul·lar el Reial decret 905/2025, d'universitats, en una sentència coneguda el passat 8 d'octubre, perquè l'urgència invocada era «més una voluntat política per a la seva ràpida entrada en vigor que no pas una causa objectiva», i, sense ella, l'omissió de la consulta pública prèvia mancava de suport legal. Una reforma legal de febrer de 2023, el desenvolupament de la qual ha trigat més de tres anys i mig, difícilment es pot presentar ara com a imprevisible. I si el que s'invoca és l'avançament electoral, tampoc serveix: un reglament no necessita de les Corts, i la dissolució és una decisió del mateix Govern, no una circumstància aliena i imprevisible.

Desfem un equívoc. Aquest reglament no reobre la qüestió de l'avortament. El Tribunal Constitucional va desestimar en la seva sentència 92/2024 el recurs contra la Llei Orgànica 1/2023, i la seva aplicació és obligada. Moltes de les novetats que s'atribueixen al Decret, com la desaparició del «sobre informatiu» o l'exclusió dels objectors dels comitès clínics, provenen de la llei. Però un reglament tampoc pot contradir la llei ni regular el que està reservat a aquesta, d'acord amb el principi de jerarquia normativa de l'article 9.3 de la Constitució, que l'article 128.2 de la Llei 39/2015 concreta en aquests mateixos termes, ni oblidar qui l'aplicarà cada dia: el metge. I aquí sorgeixen els quatre interrogants.

El primer afecta la informació. El consentiment informat no és la signatura d'un formulari, sinó l'expressió jurídica de l'autonomia, en aquest cas de la pacient, fruit d'un procés dialògic. La informació sobre la naturalesa de la intervenció, els seus riscos i conseqüències no pot reduir-se a un document estandarditzat: la Llei 41/2002 exigeix que sigui, com a regla general, verbal, adequada a les necessitats de la pacient i amb constància a la història clínica (article 4, apartats 1 i 2). L'article 17 de la Llei Orgànica 2/2010 ja distingeix: la informació sobre mètodes, condicions legals, centres i tràmits és obligatòria; la relativa a les ajudes públiques a l'embarassada, els drets laborals o els incentius al naixement només es facilita «en els casos en què les dones així ho requereixin». La distinció entre informació obligatòria i voluntària és, per tant, legal, però la dona ha de saber, almenys, que existeix també informació sobre ajudes a la maternitat, perquè només es pot demanar el que es sap disponible. El projecte es limita a esmentar els «canals disponibles per obtenir informació addicional» (article 3.2.f); hauria de dir expressament que aquesta informació inclou les ajudes.

El segon es refereix a la neutralitat. Ningú discuteix que la informació hagi de ser objectiva i no es pugui utilitzar per pressionar. Però la neutralitat es predica de les conviccions del professional, no del seu judici clínic. Recomanar motivadament el mètode més segur no és persuadir: és «lex artis ad hoc». Així ho ha demanat també el Govern Basc, perquè la dona triï entre les opcions clínicament adequades amb la recomanació del seu equip. I la prohibició d'acompanyar la informació d'«entrevistes, assessoraments o tràmits diferents dels previstos legalment» de l'article 5.3 del projecte no pot abastar l'anamnesi, l'exploració o la comprovació que s'ha comprès la informació. Són actes mèdics, no tràmits. El Codi de Deontologia Mèdica protegeix fins i tot l'anomenada objecció de ciència, a l'empara de la llibertat de mètode i prescripció (article 35.1), davant l'exigència d'actuar sense els preliminars assistencials que el metge considera garantia imprescindible. No es tracta de negar la prestació, sinó de prestar-la conforme a la «lex artis».

El tercer, i més delicat, és l'objecció de consciència. L'exclusió dels comitès de qui figuri en el registre d'objectors, o hi hagi figurat en els tres anys anteriors, està a la llei (article 16.1 de la Llei Orgànica 2/2010), i el Constitucional la va considerar proporcionada en la mateixa sentència 92/2024, com a garantia per a l'objector i per a la dona, no com a sanció. Però el reglament no pot convertir-la en presumpció de parcialitat. Ja en la sentència 53/1985, a propòsit, precisament de l'avortament, el Tribunal Constitucional va afirmar que l'objecció forma part del contingut del dret fonamental a la llibertat ideològica i religiosa de l'article 16.1 de la Constitució. I la mateixa llei va crear els registres d'objectors només «a efectes organitzatius i per a una adequada gestió de la prestació», amb l'obligació d'evitar qualsevol discriminació derivada de l'objecció (article 19 ter). L'absència d'inscripció es comprovarà, segons l'article 10.5 del projecte, mitjançant consulta registral, certificació, «la documentació necessària» i, si escau, una declaració jurada de no haver figurat en cap altre registre. El Constitucional va avalar el registre perquè l'objector no ha de justificar els seus motius; per la mateixa raó, la comprovació s'ha de limitar a una dada registral, sense convertir-se en una indagació sobre conviccions, que l'article 16.2 de la Constitució impedeix en disposar que ningú pot ser obligat a declarar sobre la seva ideologia, religió o creences.

A més, la posició objectora no és definitiva ni absoluta: pot variar al llarg de la vida professional, amb independència del que consti al registre, i, com recorda el Codi de Deontologia Mèdica, es refereix al rebuig de certes actuacions, mai de les persones. El projecte ja limita la comprovació a verificar l'aptitud per formar part del comitè, però hauria d'excloure les preguntes sobre conviccions i qualsevol reflex d'aquesta condició en el nomenament que la llei obliga a publicar als diaris oficials (article 16.3). Entre el dret de la dona a la prestació i la llibertat de consciència del metge no és possible, ni seria legítim, que un prevalgui de manera absoluta sobre l'altre.

El quart afecta els comitès. El decret manté les vint-i-quatre hores de 2010 per assignar el cas i els deu dies per al dictamen, però precisa ara que són naturals, cosa que escurça el termini enfront del còmput en dies hàbils que regeix per defecte (article 30.2 de la Llei 39/2015). La celeritat és raonable, però un termini sense mitjans no és una garantia, sinó una càrrega per als professionals. Un òrgan cridat a ponderar diagnòstics fetals greus no pot convertir-se en un engranatge de tramitació. La seva funció és confirmar un diagnòstic, no produir un resultat, i el text hauria de proclamar la seva independència tècnica i separar, com proposa el Govern Basc, el dictamen de la comunicació amb la dona, que correspon a qui l'atén.

A això s'afegeixen defectes que una tramitació pausada hauria evitat. El projecte prohibeix sense cap salvetat el tractament de dades derivades de la informació («no donaran lloc a la recollida i tractament de dades personals», diu el seu article 9.1), tot i l'obligació legal de documentar-la a la història clínica (articles 4.1 i 15 de la Llei 41/2002). Deroga sense règim transitori la norma que regula el funcionament dels comitès actuals. Atribueix un impacte econòmic nul a una reforma que afegeix consultes i professionals, com ha objectat Catalunya.

I, finalment, el retret més profund des dels àmbits professionals i de les societats científiques rau en la degradació del diàleg tècnic, en regular funcions mèdiques sense comptar-hi en la seva elaboració. En tramitar-se per la via ràpida, que permet prescindir de la consulta pública prèvia (article 27.2.b de la Llei 50/1997), no consta que els representants dels metges hagin estat convocats en les fases inicials de disseny de l'esborrany. La seva participació queda reduïda al tràmit d'audiència pública comú, de només set dies hàbils, intervenint quan el text ja està pràcticament tancat i les comunitats autònomes ja han estat consultades. I això tot i que la Llei 2/1974, de Col·legis Professionals, atribueix als Consells Generals l'informe preceptiu dels projectes de disposicions «que es refereixin a les condicions generals de les funcions professionals» (article 2.2), informe que no es pot confondre amb una al·legació més a l'audiència pública, i que la mateixa urgència permet continuar el procediment, encara que aquest informe no arribi en termini (article 27.2.c). Crear normes al marge dels professionals sanitaris, reduint-los a mers agents del sistema, és un error profund.

El dret de la dona a una informació veraç i a una prestació segura i el dret del metge a exercir amb criteri clínic i en consciència no poden ser incompatibles. Però la seva coexistència exigeix normes clares, no normes ràpides, i un marc amb rang suficient sempre sol·licitat, com és una llei orgànica general de l'objecció de consciència en l'àmbit sanitari. Ho he sostingut també a propòsit de l'eutanàsia: el desenvolupament dels drets fonamentals està reservat a la llei orgànica (article 81 de la Constitució), i la regulació del seu exercici, a la llei (article 53.1), mai al reglament; mentre aquesta llei no existeixi, l'objecció continuarà regulant-se a cop de norma sectorial, de registre autonòmic i de reglament urgent.

Les presses mai no han estat bones conselleres del Dret. I menys quan està en joc la confiança entre la pacient i el seu metge.