"Intel·ligència, dóna'm el nom exacte de les coses!", demanava Juan Ramón Jiménez a Eternidades (1). Els metges faríem bé d'escoltar-lo. Fa anys que acceptem, nosaltres els primers, que la paraula metge desaparegui dels llocs on abans era inevitable. Ens anomenen, fins i tot ens autodenominem, sanitaris, facultatius, facultatius especialistes d'àrea, professionals sanitaris, prescriptors o proveïdors de serveis. Simultàniament, al nostre voltant ha proliferat un nou vocabulari —pràctica avançada, competències ampliades, roldes clínics avançats, autonomia professional, ampliació de l'àmbit de pràctica, gestió de casos, lideratge clínic, prescripció col·laborativa, task shifting, task sharing o nous perfils assistencials— que a molts encara ens resulta estrany i el significat, abast i implicacions del qual no sempre acabem d'entendre. Cap d'aquestes paraules és il·legítima si s'utilitza amb precisió. El problema comença quan substitueixen el nom d'una professió i fan menys visibles diferències que continuen essent importants.
El diccionari no les confon. Metge és la persona legalment autoritzada per exercir la medicina; sanitari, qui treballa a la sanitat; facultatiu, el metge o un altre professional autoritzat a prescriure (2-4). Metge anomena una professió; sanitari, un conjunt; facultatiu, una autorització; FEA, una categoria administrativa; prescriptor, una funció. La llei espanyola conserva aquesta especificitat quan atribueix al metge la prevenció, el diagnòstic, el tractament, el pronòstic i el judici de la malaltia (5). L'Administració necessita categories; el que no hauria de passar és que les categories ocupin el lloc de la identitat. Un metge pot prescriure, ocupar una plaça de FEA o comptar-se entre els professionals sanitaris, però cap d'aquestes tres coses diu què és.
Que una categoria genèrica substitueixi el nom d'una professió pot semblar un assumpte menor. No ho és, perquè el llenguatge rarament és innocent; quan una professió es descriu com una suma de funcions, resulta més fàcil proposar després que qui les executa sigui intercanviable. La seqüència és reconeixible: la imprecisió lingüística precedeix la confusió conceptual; la confusió conceptual facilita la confusió competencial; i aquesta és la abansala de la substitució d'una professió per una altra. No perquè ambdues hagin arribat a ser equivalents, sinó perquè abans hem deixat de veure en què es distingeixen.
La substitució no és una hipòtesi. La transferència deliberada de tasques entre professions —task shifting— és una estratègia explícita d'organització sanitària, documentada en 27 dels 39 països que van estudiar Maier i Aiken (6). La literatura parla sense embuts de doctor-nurse substitution. I convé dir amb la mateixa claredat que transferir una competència no és en si inadequat. Un parell de revisions Cochrane mostren com infermeres ben formades obtenen resultats comparables als dels metges en problemes seleccionats i contextos definits (7,8). Però demostrar que una tasca pot fer-se amb igual seguretat per professionals diferents no demostra que aquests professionals siguin equivalents. Compartir una competència no significa compartir una professió.
El Regne Unit constitueix avui un dels exemples més visibles d'aquesta confusió. L'expansió ràpida dels physician associates ha situat en primer pla una controvèrsia que va molt més enllà de l'organització assistencial: afecta la formació, la supervisió, la responsabilitat clínica i, en darrer terme, els límits entre complementar la tasca del metge i substituir-la (9,10). Partha Kar ha expressat amb claredat la contradicció de fons: si per exercir la medicina s'exigeix una formació mèdica específica, prolongada i reglada, resulta difícil sostenir que determinades funcions nuclears d'aquesta pràctica puguin desvincular-se'n sense redefinir abans què entenem per exercir la medicina. I si aquesta formació no fos necessària, caldria reconèixer-ho i replantejar tot el sistema (11). No és coherent dir imprescindible a la formació mèdica i prescindible al metge quan falta plantilla. La British Medical Association ha encunyat per això una expressió exacta, taskification of medicine: la medicina descomposta en tasques que després es reparteixen (12).
Hi ha també una dimensió econòmica. La World Medical Association situa el task shifting en el context de l'escassetat de professionals i de la despesa creixent (13) i una revisió va mostrar que els physician associates només semblen més barats si es comparen costos directes de personal i es dóna per suposat que seguretat i efectivitat són iguals, cosa que l'evidència no va permetre demostrar (14). Ser més barat no significa ser equivalent. Una experiència a urgències va mostrar que els nurse practitioners van consumir més recursos i van produir més hospitalitzacions evitables que els metges, amb una gran heterogeneïtat dins d'ambdues professions (15). La lliçó no és que una professió sigui superior a una altra, sinó que formació, complexitat i context importen, i que l'equivalència no s'infereix de la capacitat d'executar un acte.
A Espanya, el fenomen no ens és aliè. La gestió infermera de la demanda s'ha estès a Catalunya amb bona avaluació (16,17). S'ha plantejat la substitució de metges per infermeres a urgències extrahospitalàries per a processos seleccionats (18), i la normativa ha ampliat la capacitat d'infermeres acreditades per intervenir, dins de protocols, en medicaments subjectes a prescripció mèdica (19). Res d'això no és improcedent per si mateix. El que és inadequat és confondre tres coses diferents: que les professions col·laborin, que una ampliï de manera reglada les seves competències o que una passi a exercir estructuralment les funcions d'una altra. Les tres poden ser legítimes, però no descriuen la mateixa realitat, no exigeixen la mateixa evidència i no s'haurien d'amagar sota un mateix nom. El mateix raonament valdria, tot i que no és l'objecte d'aquestes línies, per als límits entre especialitats.
Encara som a temps de definir aquests límits abans que la pràctica i el llenguatge els esborrin, i no cal inventar el marc: ja és a la llei. La Llei d'Ordenació de les Professions Sanitàries no es limita a distingir les professions; estableix que la unitat bàsica de l'atenció és l'equip, que l'equip s'articula segons coneixements, competència i titulació, i que la delegació d'actuacions exigeix condicions prèviament establertes i una capacitat «objectivable, sempre que sigui possible, amb l'oportuna acreditació» (5). La mateixa llei que defineix l'equip és la que impedeix que els seus membres siguin intercanviables. Si s'amplien competències, que es faci amb evidència, formació, acreditació i avaluació; si una activitat mèdica ha de ser realitzada per un altre professional, anomeneu-ho substitució i demostreu que manté la mateixa seguretat. Les organitzacions mèdiques han expressat la seva preocupació (20), però és més significatiu que l'exigència no sigui només dels metges: Les organitzacions d'infermeria també han rebutjat ser utilitzades com a substitut conjuntural de metges absents (21). El debat no és medicina contra infermeria. El principi és més general: cap professió no hauria de ser utilitzada com a substitut indiferenciat d'una altra perquè escassegi el personal o perquè surti més barata.
Què significa ser metge?
Així arribem a la pregunta que importa, que ja no és quines tasques fa un metge, sinó què significa ser-ho. Qui ha estat malalt ho sap d'una manera que precedeix qualsevol definició. Al passadís d'un hospital, en un ambulatori, quan una figura de bata blanca s'aproxima, la pregunta sorgeix gairebé instintivament: «Vostè és el metge?». Ningú no pregunta per la seva categoria administrativa ni per les seves competències. El que es busca és quelcom més difícil d'anomenar: coneixement, criteri, responsabilitat i, especialment, la confiança que algú assumirà la incertesa i la vulnerabilitat que acompanya la malaltia.
Ser metge no es defineix per la suma d'actes concrets —prescriure, sol·licitar proves, realitzar procediments o establir diagnòstics—, molts dels quals poden ser compartits amb altres professionals. La seva especificitat rau en quelcom més difícil de descompondre: integrar coneixements biomèdics, història natural de la malaltia, probabilitat diagnòstica i pronòstica, comorbiditat, incertesa, riscos i conseqüències de les diferents opcions terapèutiques i, per descomptat, les preferències, valors i circumstàncies concretes de la persona malalta. D'aquesta integració neix una decisió clínica que no és merament tècnica i la responsabilitat de la qual, finalment, algú ha d'assumir. Per això la formació mèdica és prolongada. Però reduir la seva singularitat al nombre d'anys seria confondre la conseqüència amb la causa. Es necessiten molts anys perquè allò que la societat confia al metge és extraordinàriament complex: una persona malalta, singular, en què l'evidència rarament pot aplicar-se de manera automàtica i en què gairebé cap decisió important s'adopta amb tota la informació disponible. Aprendre medicina és aprendre a reconèixer el que és freqüent sense deixar de considerar l'excepcional; a distingir el que és greu del que és banal i l'urgent del que pot esperar; a saber quan investigar i quan aturar-se; a ponderar no només el que es pot fer, sinó el que convé fer; i a decidir, finalment, en aquest territori inevitablement incert en què la ciència orienta, però no substitueix el judici clínic.
Laín Entralgo va situar al centre de la medicina la relació entre metge i malalt i va trobar en la tradició hipocràtica una de les seves expressions més profundes: la philía iatriké, l'amistat mèdica. En ella, el saber i la voluntat d'ajuda del metge troben la seva correspondència en la confiança de qui, malalt, es posa a les seves mans (22). El pacient no lliura una tasca a qui sigui capaç d'executar-la; lliura la seva malaltia, la seva incertesa i, sovint, la seva por a algú de qui espera coneixement, criteri i responsabilitat. Té dret a saber qui l'atén, quina formació posseeix i qui respon de la decisió. Això no és corporativisme; és informació.
Per això recuperar la paraula metge no pot ser una reivindicació gremial. Només és legítima si ve acompanyada d'una exigència igual cap a nosaltres mateixos. La Declaració de Ginebra segueix parlant d'exercir "amb consciència i dignitat" i de mantenir "l'honor i les nobles tradicions de la professió" (23). Aquesta noblesa no neix de situar el metge per damunt de ningú, sinó de la responsabilitat que accepta i de la confiança que rep. Defensar la paraula metge tampoc no disminueix cap altra professió; al contrari, és la condició per treballar amb elles. Un equip no és una suma de professionals genèrics, sinó l'articulació de professions diferents que es coneixen, reconeixen i respecten; quan les diferències s'esborren, el que queda no és un equip, sinó una plantilla. Una infermera ha d'anomenar-se infermera; un farmacèutic, farmacèutic; un psicòleg, psicòleg; i un metge, metge. La multidisciplinarietat no exigeix esborrar les diferències, sinó conèixer-les i fer-les treballar juntes, i l'adjectiu avançat no pot substituir la regulació. Tots hauríem d'afanyar-nos a no perdre competències i, alhora, a treballar veritablement en equip. Els pacients s'ho mereixen.
Juan Ramón Jiménez demanava el nom exacte de les coses. Comencem per aquí. Si una funció mèdica pot realitzar-se amb la mateixa seguretat per un altre professional, demostreu-ho, reguleu-ho i expliqueu-ho. Però no confonguem una competència compartida amb una professió intercanviable. Que les paraules no esborrin les professions. Anomenem metge al metge i procurem, nosaltres els primers, que aquesta paraula segueixi significant tot el que la societat espera d'ella.
---
Referències
1. Jiménez JR. Eternidades. Verso (1916-1917). Madrid: Tipografía-Litografía A. de Ángel Alcoy; 1918.
2. Real Academia Española, Asociación de Academias de la Lengua Española. Metge. A: Diccionario de la lengua española. 23.ª ed. Madrid: Real Academia Española; 2014. Disponible a: https://dle.rae.es/médico
3. Real Academia Española, Asociación de Academias de la Lengua Española. Sanitari. A: Diccionario de la lengua española. 23.ª ed. Madrid: Real Academia Española; 201. Disponible a: https://dle.rae.es/sanitario
4. Real Academia Española, Asociación de Academias de la Lengua Española. Facultatiu. A: Diccionario de la lengua española. 23.ª ed. Madrid: Real Academia Española; 2014. Disponible a: https://dle.rae.es/facultativo
5. Espanya. Llei 44/2003, de 21 de novembre, d'ordenació de les professions sanitàries. Butlletí Oficial de l'Estat. 2003 Nov 22;(280):41442-41458.
6. Maier CB, Aiken LH. Task shifting from physicians to nurses in primary care in 39 countries: a cross-country comparative study. Eur J Public Health. 2016;26(6):927-934. doi:10.1093/eurpub/ckw098.
7. Laurant M, van der Biezen M, Wijers N, Watananirun K, Kontopantelis E, van Vught AJAH. Nurses as substitutes for doctors in primary care. Cochrane Database Syst Rev. 2018;7(7). doi:10.1002/14651858.CD001271.pub3.
8. Butler M, Kirwan M, Mc Carthy VJC, Cole JA, Schultz TJ. Substitution of nurses for physicians in the hospital setting for patient, process of care, and economic outcomes. Cochrane Database Syst Rev. 2026;2(2). doi:10.1002/14651858.CD013616.pub2.
9. Greenhalgh T, McKee M. Physician associates and anaesthetic associates in UK: rapid systematic review of recent UK based research. BMJ. 2025;388. doi:10.1136/bmj-2025-084613.
10. Cooper N, Agius S, Freeman K, Church H, Yoosoof F, Frain A, Frain J, McConnell R, Wilson E, Leonardi-Bee J. Impact of physician assistants on quality of care: rapid review. BMJ. 2025;390. doi:10.1136/bmj-2025-086358.
11. Kar P. NHS workforce planning is missing clarity and direction. BMJ. 2026;393. doi:10.1136/bmj-2026-735045.
12. British Medical Association. BMA reporting portal submissions: patient safety. Advanced practice roles. London: British Medical Association; 2026.
13. World Medical Association. WMA Statement on Scope of Practice, Task Sharing and Task Shifting. Ferney-Voltaire: World Medical Association; 2025.
14. Leng G. The Leng review: an independent review into physician associate and anaesthesia associate professions. London: Department of Health and Social Care; 2025.
15. Chan DC Jr, Chen Y. The productivity of professions: evidence from the emergency department. Am Econ Rev. 2026;116(8):2883-2927. doi:10.1257/aer.20241007.
16. Brugués Brugués A, Cubells Asensio I, Flores Mateo G. Implantació de la gestió infermera de la demanda a les entitats proveïdores de serveis d'Atenció Primària de Salut de Catalunya. Aten Primaria. 2017;49(9):518-524. doi:10.1016/j.aprim.2016.11.012.
17. Brugués Brugués A, Peris Grao A, Pavón Rodríguez F, Mateo Viladomat E, Gascón Ferret J, Flores Mateo G. Avaluació de la gestió infermera de la demanda en atenció primària. Aten Primaria. 2016;48(3):159-165. doi:10.1016/j.aprim.2015.02.014.
18. López Alonso SR, Rivero Sánchez C, Martín Caravante S, Martínez García AI, Linares Rodríguez C. Pràctica avançada de la infermera en urgències extrahospitalàries i comparació amb la casuística atesa per equips amb metges. Index Enferm. 2020;29(3):127-131.
19. Espanya. Direcció General de Salut Pública i Equitat en Salut. Resolució de 9 d'agost de 2024 per la qual es valida la Guia per a la indicació, ús i autorització de dispensació de medicaments subjectes a prescripció mèdica per part de les/els infermeres/infermers: infecció de tracte urinari inferior no complicada en dones adultes. Butlletí Oficial de l'Estat. 2024 Aug 19;(200):106686-106694.
20. Fòrum de la Professió Mèdica d'Espanya. El Fòrum de la Professió Mèdica reitera que la prescripció de medicaments és una atribució que correspon a la professió mèdica. Madrid; 2025 May 19.
21. Sindicat d'Infermeria SATSE Madrid, Col·legi Oficial d'Infermeria de Madrid, Societat Espanyola d'Infermeria d'Urgències i Emergències. SVAE al SUMMA 112: comunicat institucional. Madrid; 28 de maig de 2026.
22. Laín Entralgo, P. La relació metge-malalt: història i teoria. Madrid: Revista de Occidente; 1964.
23. World Medical Association. WMA Declaration of Geneva. Ferney-Voltaire: World Medical Association; 2017.