Cada 10 d'octubre, el Dia Mundial de la Salut Mental ens convida a parlar d'ansietat, d'esgotament o de la pressió que sentim a la feina i a casa. És una conversa vital en els temps que corren. Tanmateix, poques vegades la connectem amb una pregunta que a Gasol Foundation considerem essencial: què els passa als infants quan les persones adultes encarregades de la seva criança viuen sobrepassades?

Aquest estiu, vam tenir l'oportunitat de publicar a la revista de salut pública Preventing Chronic Disease del Centre per al Control i la Prevenció de Malalties dels Estats Units (CDC), una anàlisi de l'estudi PASOS en què he participat juntament amb una trentena d'investigadors i investigadores de 21 institucions espanyoles. PASOS va recollir informació de 3.802 infants, nenes i adolescents de 8 a 16 anys en 247 centres educatius de les 17 comunitats autònomes. En aquesta anàlisi vam creuar les dades de més de mil d'aquests menors amb el nivell d'estrès percebut per la persona que passa més temps amb ells a casa.

Abans de parlar de resultats convé aclarir novament una realitat. L'estrès, en si mateix, no és dolent. És un mecanisme adaptatiu que ens permet afrontar reptes i fins i tot rendir millor, tant a nivell intel·lectual com físic. El problema apareix quan superem el que en psicologia anomenem el pic d'estrès. A partir d'aquí el rendiment cau, apareix l'ansietat i el cos comença a pagar-ho amb patologies físiques i un deteriorament emocional. Aquest és l'estrès que mesurem, el de qui sent que la seva vida és impredictible, incontrolable i sobrecarregada.

El que vam trobar és significatiu. El percentatge d'obesitat entre els infants que creixen en famílies amb nivells alts d'estrès és gairebé el triple. A més, aquests infants perceben pitjor la seva pròpia condició física i compleixen menys la recomanació diària d'activitat física.

L'estudi també ens parla dels adults. Entre els pares i mares amb menys estrès, gairebé la meitat considera que la seva salut és excel·lent o molt bona. Entre qui viu amb més estrès, menys d'un de cada quatre. Qui cuida, quan no està bé, també ho nota en el seu propi cos.

Aquestes dades es poden explicar d'una manera que considero injusta, la que posa el focus en l'individu: "els fills de pares estressats tenen més obesitat". Prefereixo una altra formulació, més fidel al que veiem cada dia, perquè vivim en entorns que generen nivells molt alts d'estrès en general, i les famílies que estan en període de criança no en són l'excepció. Així que el focus ha d'estar en el context, no en la culpa individual.

Ho dic perquè l'estrès no és igual per a tothom. No és el mateix l'estrès de qui té una feina exigent però estable que el d'una família que no sap si podrà pagar el lloguer el mes vinent. I, més enllà de les condicions socioeconòmiques de cada família, un context polític cada cop més marcat per l'enfrontament genera noves fonts d'incertesa i d'estrès que la societat també carrega sobre les seves espatlles. Per tant, l'últim que necessiten les famílies és sentir-se assenyalades; al contrari, els pares i cuidadors necessiten eines.

Tinc el privilegi de treballar amb un equip de professionals de la salut i la recerca que no ens sentim aliens a aquest context i que, entenent-ne la gravetat, hem posat en pràctica eines en programes amb famílies, tant en primera infància com juntament amb entitats socials, escoles o entitats esportives que busquen aportar solucions: per a les famílies i, com a resultat, per a la infància. Ara bé, els programes no són suficients i per això vull compartir tres reflexions.

Una reflexió per a les institucions públiques: escolteu la ciutadania i la ciència, i preneu decisions basades en la millor evidència disponible; les polítiques de conciliació, d'habitatge o de control de preus dels aliments també són polítiques de salut, perquè afecten el benestar psicològic de qui està criant i educant la generació infantil.

Una altra reflexió per a les escoles, a qui els demanaria que segueixin entonant l'empatia recíproca amb les famílies i contribueixin a reduir els alts nivells d'estrès als quals estan exposades. Quelcom tan quotidià com el moment de deixar o recollir els infants pot marcar la diferència: una mare o un pare que troba a l'escola un entorn proper i comprensiu se'n va més tranquil a les seves activitats diàries, sabent que deixa en bones mans el que més estima.

I a les famílies els diria que mirin amb esperit crític les seves pròpies fonts d'estrès. Algunes no depenen de nosaltres, però d'altres sí: les agendes impossibles d'activitats extraescolars, els caps de setmana sense un minut lliure, el temps que dediquem a les xarxes socials. Val la pena recuperar un lleure senzill, actiu, proper, càlid i sense presses. També val la pena intentar que, per difícil que hagi estat el dia, el moment de creuar la porta de casa sigui el moment de respirar i canviar de ritme. Els nostres fills i filles no saben res de l'embús, del cap o de la persona que ens ha cridat al metro, però sí noten com arribem.

Per això, com marca el títol d'aquest article, vull que recordem com és d'important cuidar qui cuida. Recordar que la feina no només “comença a casa”, sinó que comença en cada persona i que es trasllada també a les institucions que han de prioritzar el benestar i desenvolupament de tota la comunitat però, sobretot, de la infància, el present i el futur de la nostra societat.