Hi ha problemes que, tot i que semblen pertànyer a un àmbit concret, quan es desborden, descobrim que, en realitat, són transversals. Tradicionalment, l'habitatge ha estat tractat com una qüestió econòmica, urbanística i social. Però, potser, ha arribat el moment d'incorporar-la també a la conversa sobre les cures: pot l'habitatge convertir-se en un dels grans desafiaments de la cura del segle XXI?

L'Organització Mundial de la Salut fa anys que situa l'accés a l'habitatge entre els principals determinants de salut; les condicions d'habitatge dibuixen les prioritats de salut, impacten sobre l'autonomia de les persones i defineixen l'epidemiologia de les malalties.

A Espanya, segons l'Enquesta de Condicions de Vida de l'INE, el 2025, el 44,3 per cent de les persones de 26 a 34 anys convivien amb els seus pares i, entre elles, el 47,3 per cent va assenyalar com a raó principal el dèficit de recursos econòmics per poder comprar o llogar un habitatge. En la mateixa línia, el Banc d'Espanya ha assenyalat que el 34,2 per cent de les llars joves de fins a 35 anys que viuen de lloguer es troben en situació de sobreesforç, en destinar més del 30 per cent de la seva renda neta al pagament d'aquest. De fet, per als joves que desitgen emancipar-se en règim de lloguer, l'esforç potencial s'aproxima al 50 per cent de la renda neta en ciutats com Madrid, Barcelona o València.

Irremeiablement, aquesta dificultat d'accés a l'habitatge, que afecta especialment els més joves, redefinirà la capacitat i les prioritats d'autocura, influirà sobre la disponibilitat de professionals sanitaris i, per tant, impactarà sobre l'estat de salut de les persones. En conseqüència, la nova situació de l'habitatge modificarà la taxa i distribució de la morbiditat espanyola, per la qual cosa és imprescindible repensar i anticipar l'estratègia sociosanitària del futur.

Quan l'habitatge es complica, l'autocura s'esvaeix

Segons el Model Lalonde (1973), l'estil de vida és el determinant de salut més influent. Per això, durant les darreres dècades hem intentat evolucionar des d'una sanitat fonamentalment reactiva cap a una altra orientada a la promoció, la prevenció i l'autocura. Tanmateix, els recursos econòmics són limitats. Si un ciutadà mitjà ha de destinar més de la meitat del seu salari a les despeses derivades del seu habitatge, els recursos de què disposa per cobrir la resta de les seves necessitats de cura disminueixen. Així, es redueix la seva capacitat per alimentar-se adequadament, moure's, pagar la consulta amb el seu psicòleg, fer plans culturals, socialitzar o desenvolupar-se professionalment, entre d'altres.

Al mateix temps, la preocupació per no arribar a final de mes i quedar-se sense un sostre sota el qual viure incrementa els nivells d'estrès i ansietat, amb l'impacte sobre la salut que sabem que això suposa.

Davant aquesta situació, algunes persones intentaran compensar el seu limitat poder adquisitiu treballant més hores o recorrent a una segona feina. Però, aquesta alternativa tampoc resulta innòcua des de la perspectiva de la cura. Ni tan sols quan aquest esforç permet augmentar els ingressos perquè, possiblement, una part important d'aquests quedarà destinada a l'estalvi necessari per accedir algun dia a un habitatge o, senzillament, per recuperar cert marge de seguretat econòmica. L'escassetat de recursos es converteix, a més, en escassetat de temps: menys capacitat econòmica per cuidar-se i menys temps disponible per fer-ho. A la pressió econòmica, s'hi afegeixen llavors una major càrrega laboral i un menor temps per descansar, cuinar adequadament, fer exercici, conciliar, socialitzar, vigilar la salut o acudir a una cita sanitària.

En conseqüència, la promoció de la salut i la prevenció de malalties, essent accions clau per a la cura micro i macro, desapareixen. Quan les necessitats més immediates absorbeixen una part creixent dels recursos econòmics, del temps i de l'atenció de les persones, resulta més difícil mantenir hàbits saludables, participar en programes preventius, realitzar controls periòdics de salut o consultar davant els primers signes de malaltia. No perquè la població desconegui necessàriament com cuidar-se, sinó perquè les condicions materials per fer-ho es tornen més desfavorables.

En conseqüència, és esperable un increment en la incidència de malalties estretament relacionades amb els estils de vida i els determinants socials de salut, així com un empitjorament dels diagnòstics que ja existeixen, la qual cosa podria traduir-se en una major pressió assistencial en les properes dècades, un moment en què, fins i tot amb un escenari residencial favorable, ja s'esperava una demanda de cures extraordinàriament elevada com a conseqüència de l'envelliment, la cronicitat i l'augment de la dependència.

Fuga de professionals sanitaris des de les grans urbs

Quan parlem de manca de professionals sanitaris solem mirar cap a les places universitàries, les condicions laborals, les ràtios, l'estabilitat o la retribució. Tots ells són factors essencials. Tanmateix, n'hi ha un altre que pot adquirir una rellevància creixent: la possibilitat real de viure allà on es necessita treballar.

Pensem en una infermera que inicia la seva carrera professional en un gran nucli urbà. Si no pot assumir un lloguer raonable a prop del seu centre, haurà d'allunyar-se, incrementar els seus temps i costos de desplaçament, compartir habitatge durant més anys o buscar un territori en què la relació entre salari i cost de vida sigui més favorable. I si la pressió immobiliària es desplaça també cap a la perifèria, l'alternativa pot deixar de ser mudar-se uns quilòmetres i passar a ser canviar de comunitat autònoma o fins i tot de país. La conseqüència és evident: si una ciutat no resulta habitable per a qui la cuida, acabarà tenint més dificultats per garantir-ne les cures.

La conseqüència és evident: si una ciutat no resulta habitable per a qui la cuida, acabarà tenint més dificultats per garantir-ne les cures.

Algunes administracions, de fet, ja estan incorporant aquesta relació a les seves polítiques. La Comunitat de Madrid va anunciar al maig de 2026 el Pla Vive Sanitari, destinat a facilitar lloguer assequible a prop d'hospitals a professionals menors de 35 anys del sistema sanitari públic. En la mateixa línia, Londres va posar en marxa al gener de 2026 el model Key Worker Living Rent, amb l'objectiu d'iniciar almenys 6.000 habitatges assequibles per a treballadors essencials abans de 2030, entre ells, per descomptat, infermers i infermeres. De la mateixa manera, Nova Gal·les del Sud, a Austràlia, manté un programa de 200,1 milions de dòlars australians per a l'allotjament de professionals sanitaris en zones rurals i regionals amb la finalitat explícita d'afavorir-ne la captació i permanència.

No són models automàticament traslladables ni sabem encara quin serà el seu impacte final. Però sí que revelen un canvi conceptual rellevant: l'habitatge dels professionals comença a formar part de la planificació dels recursos humans sanitaris.

Cap als cures domiciliàries, sense domicili?

El Ministeri de Sanitat resumeix un dels grans reptes assistencials dels propers anys amb una expressió particularment encertada: “cronicitat és domicili”. A Espanya, el 54,3 per cent de la població major de 15 anys presenta almenys una malaltia crònica, representant el 80 per cent de la despesa sanitària pública i el 70-75 per cent de les consultes d'Atenció Primària.

El nostre model evoluciona, per tant, cap a una major atenció comunitària i domiciliària: gestió de casos, hospitalització a domicili, telemonitorització, rehabilitació, prevenció de la fragilitat, cures pal·liatives, pràctica avançada i coordinació sociosanitària. Però tot això, pressuposa una cosa que durant molt de temps hem donat per feta: que existeix un domicili adequat en què cuidar.

La qüestió adquireix una dimensió més gran quan observem la demografia. Les projeccions de l'INE situen la població de 65 anys o més al voltant del 30,5 per cent cap al 2055 i la taxa de dependència podria arribar al 75,3 per cent al voltant del 2052. Aleshores, què passarà si una part de les generacions que avui accedeix més tard a la propietat o roman durant més anys de lloguer arriba a la jubilació amb menor patrimoni residencial i ha de continuar destinant una part important dels seus ingressos a l'habitatge? Indubtablement, haurem d'atendre les mateixes o més persones amb insuficiència cardíaca, MPOC, diabetis mellitus, hipertensió arterial, ictus, càncer, deteriorament cognitiu, fragilitat o situacions de dependència, però sobre una estructura residencial molt més complexa.

Per això, la pregunta del futur no és únicament qui cuidarà, sinó també on podrem cuidar. Si augmenta el nombre de persones grans amb cronicitat i dependència i, al mateix temps, una part d'elles disposa de menor estabilitat residencial o de xarxes familiars més reduïdes, no n'hi haurà prou amb cuidar a casa o en una residència. Caldrà repensar el continu entre habitatge, atenció primària, atenció domiciliària, serveis socials, dependència, residències i, per descomptat, noves fórmules habitacionals.

La pregunta del futur no és únicament qui cuidarà, sinó també on oferirem les cures. L'envelliment del futur haurà de ser atès i allotjat.

Habitatge, natalitat i cures

L'habitatge afecta la possibilitat d'emancipar-se, formar una llar i prendre decisions familiars. L'estabilitat residencial és, de fet, un dels factors que més poden influir en la decisió de tenir descendència.

I aquí apareix una paradoxa d'enorme transcendència per al futur de la cura: una menor natalitat contribueix, a llarg termini, a una estructura demogràfica més envellida: augmenta proporcionalment la població que potencialment necessitarà cures i disminueix el pes relatiu de les generacions en edat de treballar i cuidar. Això pot traduir-se no només en una menor disponibilitat potencial de cuidadors familiars, sinó també en una base proporcionalment més reduïda de població activa sobre la qual sostenir, juntament amb altres factors, el finançament de les pensions, la sanitat, els serveis socials i el propi sistema de cures.

L'habitatge adquireix així una dimensió intergeneracional: les dificultats que avui troben els joves per emancipar-se i construir els seus projectes de vida poden acabar influint, dècades després, en l'equilibri entre qui necessitaran cures, qui les podran proporcionar i els recursos disponibles per sostenir-les.

Estem obligats a incorporar l'habitatge en l'equació de la planificació sanitària

L'OCDE planteja per a Espanya una combinació de major oferta d'habitatge assequible, agilització del desenvolupament de sòl, inversió en habitatge social i cooperació amb actors públics, privats i no lucratius. La resposta, per tant, difícilment es reduirà a una única palanca. Seria un error pensar que la sanitat ha de resoldre els problemes d'accés a l'habitatge. Tanmateix, també ho seria pensar que pot romandre al marge de les seves conseqüències.

Seria un error pensar que la sanitat ha de resoldre els problemes d'accés a l'habitatge. Tanmateix, també ho seria pensar que pot romandre al marge de les seves conseqüències.

Per això, potser ha arribat el moment de deixar de contemplar l'habitatge únicament com una qüestió econòmica, urbanística o social i començar a incorporar-la també a la planificació sociosanitària del present i del futur. No per assumir que coneixem totes les respostes, ni per defensar una única solució, sinó per reconèixer a temps la dimensió del desafiament: com impactarà l'actual crisi de l'habitatge sobre la salut física, mental i social dels més joves? De quina manera hem de redefinir les estratègies de promoció, prevenció, cura i autocura per adaptar-les a escenaris residencials complexos? On viuran els nostres pacients crònics d'aquí a vint anys? Podran continuar rebent cures al seu domicili? Com podrem atreure i retenir els professionals sanitaris a les grans ciutats? Quin serà el panorama epidemiològic del futur? O com sostenirem el sistema sanitari i de pensions?

Garantir la cura del futur exigirà crear les condicions sanitàries, socials, econòmiques i residencials que permetin a les persones cuidar-se, cuidar d'altres i ser cuidades quan ho necessitin. L'habitatge és el nou gran desafiament de la cura i afrontar-lo requerirà compromís, planificació i una acció anticipada, coordinada i proactiva.

Seria un error pensar que la sanitat ha de resoldre els problemes d'accés a l'habitatge. Tanmateix, també ho seria pensar que pot romandre al marge de les seves conseqüències.