Que la pèrdua de pes millora la salut metabòlica de les persones amb obesitat és quelcom innegable. Però importa com es perd aquest pes? És igual fer-ho amb una dieta o una altra, o la composició del que mengem aporta beneficis extra més enllà dels quilos que marca la bàscula? Aquestes són algunes de les grans preguntes que sobrevolen la nutrició clínica, i respondre-les no és senzill. Això es deu al fet que la majoria d'estudis comparen dietes que produeixen pèrdues de pes diferents, cosa que no permet aclarir les conclusions.
En aquest sentit, un assaig clínic de la Universitat de Washington a Saint Louis (Estats Units), publicat a la revista Cell Metabolism (Cell Press), ha superat aquest obstacle igualant la pèrdua de pes en tots els grups per poder aïllar l'efecte de la dieta en si.
La seva conclusió és que, a igualtat de quilos perduts, una dieta molt baixa en carbohidrats i rica en greixos —la cetogènica o "keto"— ofereix més beneficis metabòlics, sobretot per al fetge, que una dieta mediterrània o una de baixa en greixos, en persones amb obesitat metabòlicament no saludable. "Reduir la ingesta de carbohidrats pot tenir importants efectes terapèutics sobre el metabolisme, més enllà de la simple pèrdua de pes", resumeix Samuel Klein, autor principal de l'estudi.
Tres dietes amb la mateixa pèrdua de pes
El treball, desenvolupat al llarg de diversos anys a la Facultat de Medicina de la Universitat de Washington, va incloure 42 participants amb obesitat, prediabetis i fetge gras, un perfil de risc metabòlic elevat. Se'ls va assignar a l'atzar a una de tres dietes de composició molt diferent: la cetogènica (només un 4% de les calories procedien de carbohidrats i un 73% de greixos), la mediterrània (50% de carbohidrats i 35% de greixos) i una de baixa en greixos de base vegetal (70% de carbohidrats i només un 15% de greixos).
La clau del disseny va ser que tots van rebre el menjar preparat per l'equip investigador i es van reunir setmanalment amb un dietista, cosa que es va traduir en una adherència superior al 95%. A més, es va ajustar la ingesta calòrica de cada persona perquè tots perdessin al voltant del 10% del seu pes, cosa que van aconseguir en quatre o cinc mesos. Al final, la pèrdua de pes va ser pràcticament idèntica en els tres grups, cosa que permet atribuir les diferències a la composició de cada dieta i no a haver aprimat més.
La veritat és que les tres dietes van produir millores. Amb elles, tots els participants van reduir la seva massa corporal i es van tornar més sensibles a la insulina. Però la cetogènica va destacar en diversos indicadors clau. El greix acumulat al fetge es va reduir un 67% de mitjana en el grup keto, davant del 45% en els grups de dieta mediterrània i base vegetal.
Tot i això, la dada més destacada de l'estudi té a veure amb la prediabetis. Després de la intervenció, aproximadament la meitat dels participants del grup cetogènic (50%) ja no complien els criteris de prediabetis, davant del 29% del grup mediterrani i només el 7% del que prioritzava aliments vegetals. La keto també va aconseguir les millors millores en la sensibilitat del fetge a la insulina —de dues a tres vegades superior a la de les altres dietes— i en marcadors com l'hemoglobina glicosilada i els nivells de glucosa i insulina al llarg del dia.
Una anciana menjant dieta saludable. (Imatge d'Envato)
Per què la keto actua així sobre el fetge?
El mecanisme, expliquen els autors, té a veure amb les hormones que regulen el metabolisme. En restringir dràsticament els carbohidrats, baixen la glucosa i la insulina en sang i augmenta el glucagó, una hormona que afavoreix la crema de greix al fetge i en frena la producció.
"El grup que seguia la dieta cetogènica presentava el major augment de glucagó", una hormona que redueix el greix hepàtic, assenyala l'estudi, que va observar en aquest grup la major caiguda d'insulina, cosa que al seu torn contribueix a buidar de greix el fetge. D'altra banda, una de les pors habituals amb la dieta keto és el seu alt contingut en greixos saturats i el seu possible efecte sobre el colesterol i el risc cardiovascular.
No obstant això, "la troballa més sorprenent va ser que els participants del grup de la dieta cetogènica no van experimentar un augment en els nivells de greix o colesterol en sang tot i consumir la major quantitat de greix", destaca Max Petersen, primer autor del treball. De fet, el colesterol LDL i altres marcadors lipídics no van empitjorar respecte a les altres dietes, i fins i tot van millorar alguns indicadors.
Què implica i quins límits té?
Els autors emmarquen els seus resultats en un moment en què els fàrmacs contra l'obesitat basats en GLP-1 han revolucionat el tractament. "Ara comptem amb una farmacoteràpia molt eficaç per aconseguir una pèrdua de pes significativa, però, a més, el nostre estudi demostra que la composició específica de la dieta pot aportar beneficis addicionals", apunta Petersen. La lectura pràctica és que, en persones amb aquest perfil metabòlic, no només importa quant pes es perd, sinó com.
Cal, això sí, interpretar els resultats amb precaució. Es tracta d'un assaig petit amb 42 participants i de curta durada (quatre o cinc mesos), realitzat en un perfil molt concret de pacients amb obesitat, prediabetis o fetge gras, per la qual cosa les seves conclusions no són extrapolables sense més a la població general ni a qui ja té diabetis.
Els mateixos autors adverteixen, a més, que no poden determinar si una reducció menys dràstica de carbohidrats, sense arribar a la cetosi, tindria els mateixos efectes, ni si el benefici es manté a llarg termini, quan l'adherència a una dieta tan restrictiva sol caure.