L'assaig Dynamic force sensing by bone delays aging and extends lifespan, dirigit per Zhiming Zhang, del Laboratori de Malalties per Degeneració d'Os i Articulacions del Tercer Hospital Afiliat de la Universitat Mèdica del Sud (Xina), i publicat a Cell Metabolics mostra com l'os deixa de ser un bastimentatge passiu per presentar-se com un òrgan endocrí i mecanosensor que modul·laria el ritme d'envelliment de tot el cos. Podria ser la primera demostració del paper de la mecanosensibilitat òssia en l'envelliment sistèmic. És cert que l'estudi es va realitzar sobre ratolins, però les seves troballes aporten una via concreta a l'associació coneguda entre activitat física i longevitat.
Els resultats de l'assaig mostren que la càrrega mecànica dinàmica sobre la tíbia (DTAL) iniciada als 20 mesos allarga la vida mediana en ratolins un total de 79,5 dies, la qual cosa representa un 9,4% d'increment. A més, millora la cognició, la coordinació, la tolerància a glucosa i insulina, l'os i redueix la senescència i la inflamació multiorgànica. A més a més, reverteix la immunosenescència de la medul·la òssia i indueix factors antienvelliment circulants.
L'envelliment, com analitzem en articles anteriors, és un procés mantingut activament, no només un dany irreversible acumulat, la qual cosa obre la porta a que actuar 'tard' també tingui beneficis.
Tot i que la translació a humans només es recull amb dades associacionals, els autors explicaven que la càrrega predita en tíbia humana estaria en rang fisiològic, tot i que la veritat és que no existeix cap protocol clínic. L'única via plausible a humà seria farmacològica (Yoda1, PEDF), però ara mateix està en fase preclínica.
El Professor José Viña és un dels majors experts internacionals en longevitat i envelliment saludable. Actualment dirigeix la Càtedra de Gerociència de la Universitat Catòlica de Múrcia i és catedràtic emèrit de Fisiologia a la Universitat de València.
Per a ell, la principal novetat d'aquest article és l'èmfasi sobre l'os, que es converteix en una nova diana de longevitat. Li hem preguntat per les troballes i les implicacions d'aquest estudi:
Pregunta. L'estudi trasllada el focus del múscul a l'os: proposa que els osteòcits, en detectar la força mecànica a través del canal PIEZO1, alliberen factors que retarden l'envelliment de tot l'organisme. Vostè porta dècades estudiant com l'exercici promou un envelliment saludable: això canvia de manera rellevant la nostra explicació de per què l'exercici allarga la vida, o confirma una via que ja s'intuïa?
Resposta. No ho canvia, ho complementa. L'estudi és MOLT interessant. Sabíem des de fa dècades que la ingravidesa accelera l'envelliment, això es va estudiar amb animals que estaven en naus espacials i també es va mesurar en astronautes perquè estar en ingravidesa disminueix la massa òssia i molt la massa muscular.
P. Els autors allarguen la vida mediana de ratolins vells un 9,4% comprimint-los les tíbies dues vegades per setmana. Des de la fisiologia de l'exercici, què s'hauria de mesurar en humans per considerar l'efecte rellevant: funció física, fragilitat, biomarcadors? Quin disseny d'estudi seria realista en persones grans?
R. Un estudi realista seria simplement comprimir les cames de les persones grans i veure si millora paràmetres biològics d'edat, tal com hem fet en el nostre grup en assaigs clínics amb exercici. Però, naturalment, l'exercici és molt més complet que la simple compressió.
P. El candidat farmacològic és el PEDF, una proteïna que injectada va reduir l'edat estimada per rellotges epigenètics en cervell, fetge i múscul de ratolins mascles. Quin pes ha de tenir aquest resultat davant de mesures de funció física o fragilitat abans de parlar de rejoveniment? Com valora que aquest efecte es mostri només en mascles?
R. De moment l'estàndard són les mesures de fragilitat que nosaltres hem aplicat a animals d'experimentació (es va publicar com el Valencia test) Avui és prematur injectar PEDF a persones fins que no estigui fora de dubte la no toxicitat del PEDF.
P. Reforça aquest treball la recomanació d'exercici de força o de càrrega en persones grans, també en les més fràgils? I pensant en els «mimètics de l'exercici» per a pacients immobilitzats, quina evidència faltaria avui perquè fossin una opció real?
R. Sí, ho reforça. Avui no hi ha mimètics de l'exercici que siguin veritablement eficaços.
P. Què és el més valuós de la troballa i què seria prematur prometre? Si hagués de resumir en una frase el valor de l'estudi, quina seria?
R. El més valuós és l'èmfasi en l'os. I el resum seria L'os en exercici: una nova diana de longevitat.