L'envelliment és, segons el defineix el president del Comitè Científic de la Societat Espanyola de Medicina Antienvelliment i Longevitat (Semal), Manuel Castillo, un “procés crònic, generalitzat, de caràcter degeneratiu, progressiu, incurable i irremeiablement fatal”. No en va, aquest especialista apunta que aquest desenllaç inevitable no impedeix que sigui un fenomen “tractable”. Almenys, en la mesura que es pot alentir el curs de la malaltia, minimitzar-ne les conseqüències, gestionar-ne les complicacions i fins i tot, “revertir-ne les conseqüències.”
Com una de les grans inquietuds històriques de les ciències biosanitàries, a la qual aquesta disciplina mèdica busca donar resposta, les vies per aturar el deteriorament funcional associat a l'edat han estat un dels temes abordats a la jornada ‘Longevitat, prevenció i diagnòstic precoç’, organitzada per Redacción Médica. En el marc d'aquest esdeveniment, promogut en col·laboració amb Asisa, DKV Seguros, Fedop, GSK, HM Hospitals, SegurCaixa Adeslas i Viamed, el metge ha detallat des d'un punt de vista mèdic les evidències existents i les tendències futures que marquen aquest anhel de frenar els efectes en el cos del pas del temps.
En primer lloc, l'especialista ha reconegut que existeix una bombolla d'expectatives en el camp de la longevitat que portarà com a conseqüència un “desencís”. Per això, ha centrat la seva exposició en analitzar les evidències disponibles orientades a preservar la integritat de les estructures funcionals i frenar-ne el deteriorament, com a objectiu últim de la Medicina antienvelliment. Una pretensió que clínicament es coneix com a “biopotenciació”.
El facultatiu explica el camí cap a la vellesa com un procés natural que culmina amb el que en termes fisiològics s'anomena “esgotament de la reserva funcional”, el punt d'inflexió en què fan la seva aparició les manifestacions clíniques de l'envelliment. Un moment que s'assoleix quan “només queda un 20% de cèl·lules que han de fer la funció que abans feia un 100%”. Aquesta capacitat funcional arriba al seu màxim nivell abans dels 30 anys i a partir d'aquí s'obre un període de lent declivi, on Castillo subratlla que la Medicina té un ampli marge per "actuar de manera preventiva" abans d'arribar a la fase d'esgotament.
Manuel Castillo Garzón, president del Comitè Científic de la Societat Espanyola de Medicina Antienvelliment i Longevitat (Semal).
Protecció davant tòxics, equilibri en el desenvolupament de funcions i fàrmacs: les vies mèdiques per combatre l'envelliment
Aquest lent procés presenta una alta variabilitat entre pacients per condicions genètiques i ambientals que determinen la velocitat a la qual els òrgans i sistemes del cos van perdent les seves facultats. Tanmateix, el facultatiu subratlla que existeixen quatre pilars que permeten mantenir un "ritme equilibrat" en aquest procés: la nutrició, l'activitat física i mental, els tractaments mèdics i els aspectes psicosocials.
En aquests factors és on la medicina antienvelliment té marge de maniobra per aturar les vies del deteriorament. En primer lloc, evitant i protegint l'organisme dels agents tòxics: "Per a la pell és el dany actínic, per al pulmó és el tabac, la contaminació, per al fetge és l'alcohol o són els fàrmacs, per al cervell és l'estrès. Cada sistema té el seu. Cal atenuar-lo o evitar-lo". Castillo apunta com una altra de les claus d'actuació d'aquesta disciplina mèdica l'equilibri en la funcionalitat dels òrgans. "Tot òrgan que no s'usa s'atròfia. I tot òrgan del qual s'abusa es desgasta. Per tant, el secret està en usar sense abusar", ha detallat al fil.
Addicionalment, Castillo apunta que l'avenç de les ciències mèdiques ha donat un major pes a la resposta farmacològica a l'envelliment. "Hem fet un pas més i ara ja han aparegut fàrmacs que milloren això
Un moment durant la ponència " Medicina Antienvejecimiento y Longevidad: ¿De dónde venimos, dónde estamos y hacia dónde vamos?".
Per aconseguir una longevitat amb plenitud, el catedràtic remarca la importància de la "compressió de la morbiditat", és a dir, retardar les malalties i xacres perquè quedin concentrades únicament en l'últim o els dos últims anys de vida, permetent a la persona gaudir d'un estat funcional òptim durant dècades.
En el camp del tractament actiu, l'especialista ha explicat com la medicina antienvelliment ha evolucionat des del mer abordatge estètic i el suport amb suplements cap a l'ús de teràpies avançades. Entre elles va citar el reposicionament de fàrmacs (com el sildenafilo o anàlegs del GLP-1), la modulació de la microbiota i la biopotenciació a través de l'entrenament adaptat. Aquesta darrera estratègia consisteix en l'aplicació deliberada d'estímuls o sobrecàrregues tròfiques —físiques i mentals—, seguides del corresponent descans i nutrició, per desencadenar un procés cel·lular de "supercompensació" que millori la capacitat funcional en lloc de limitar-se a restituir l'estat inicial.
En l'àmbit de la recerca empírica, també ha presentat estudis sobre la proteïna s-Kloto, un biomarcador clau la major expressió del qual es correlaciona amb la millora de la libido, un perfil cardiometabòlic òptim i un retard del deteriorament biològic. Així mateix, va abordar l'ús de nutracèutics específics (com l'espermidina, el folat o activadors de la telomerasa) i fàrmacs orientats a activar els mecanismes d'autofàgia cel·lular i la resposta d'estrès-dany.
L'especialista ha conclòs definint la medicina de la longevitat del futur com un model fonamentat en les "sis PES": participativa, personalitzada, precisa, predictiva, preventiva i prospectiva, on el pacient adquireix un rol actiu per "mantenir la millor forma possible el màxim temps possible".