Publicada

La resposta és relativament senzilla: el principi de precaució.

Aquest principi entra en joc quan existeixen sospites fonamentades que alguna cosa pot tenir un efecte negatiu greu per a la salut i obliga a adoptar mesures protectores de manera immediata, fins i tot quan no existeix certesa científica absoluta o una demostració causal completa.

I això és el que ha passat en el cas dels GLP-1 i el risc de neuropatia òptica isquèmica anterior no arterítica (NAION en les seves sigles en anglès). Per això tant l'EMA com la FDA han obligat a l'etiquetatge advertint del risc. En el cas de la Unió Europea, el requisit obligava només als medicaments el principi actiu dels quals fos la semaglutida (Ozempic, Rybelsus i Wegoby), però la FDA sembla haver considerat un efecte de classe i obliga a advertir a tots els fàrmacs de la família del GLP-1: Exenatida (Byetta i Bydureon), liraglutida (Victoza i Saxenda), dulaglutida (Trulicity) i tirzepatida (Mounjaro).

Per què? Perquè el NAION és una patologia que provoca ceguesa parcial o total de l'ull afectat i les seves seqüeles són irreversibles. La seva incidència en població general és d'1 cas per cada 10.000 persones durant 1 any i afecta preferentment homes majors de 50 anys que, a més, presentin aquests factors de risc: diabetis, hipertensió, hiperlipidèmia, malaltia coronària o apnea del son.

Us sona? Són les indicacions dels GLP-1, o bé comorbiditats de les seves indicacions, la qual cosa ens porta a la confusió per indicacions que cal esperar amb aquest escenari i que abordarem en un parell de paràgrafs amb Francisco José de Abajo Iglesias, catedràtic de Farmacologia a la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat d'Alcalá. “La decisió de la FDA té una base factual o empírica (dades d'estudis i mecanisme d'acció postulat), però les dades disponibles públicament per principi actiu, avui dia, són escasses. Cal pensar que sobre la decisió ha pesat el principi de precaució. Però es tracta d'un assumpte obert sobre el qual s'ha de continuar investigant”.

Per a l'expert, estem parlant d'“un esdeveniment greu i irreversible, però amb una incidència baixa els factors de risc del qual coincideixen amb el perfil dels candidats a rebre els GLP-1. Això implica una forta confusió per indicació a l'hora d'estudiar la possible associació causal entre l'ús dels fàrmacs i NAION. Tanmateix, l'ús d'un control actiu (fonamentalment iSGLT-2), hauria d'ajudar a reduir aquest impacte, atès que algunes indicacions (no totes) serien compartides, com la diabetis. D'altra banda, el tipus de pacient diabètic podria diferir d'uns grups a altres en durada de la malaltia, medicació concomitant, o patologia associada”.

D'acord amb De Abajo, és esperable que el risc sigui acumulatiu i que la freqüència augmenti de manera proporcional a mesura que augmenti la durada de l'exposició. “Una dada interessant dels estudis més recents (Heberer, Reynolds i Tesfaye) és que es precisa una exposició d'almenys 4-6 mesos perquè comencin a separar-se les corbes d'incidència acumulada de NAION i, a partir d'aquí, divergeixen de manera contínua sense aparent saturació, és a dir, no sembla un efecte immediat en població susceptible, que després es manté constant o desapareix, sinó un efecte la probabilitat d'aparició del qual en la població exposada al medicament augmenta de manera contínua, quasi lineal, amb el pas del temps, la qual cosa suggereix un mecanisme d'acció vinculat a un efecte farmacològic acumulatiu”.

Quant al cos argumental de la decisió de la FDA, aquesta és l'anàlisi de De Abajo: “El metanàlisi de 126 assaigs clínics (que inclou semaglutida, liraglutida, dulaglutida, exenatida i tirzepatida) ha estimat una taxa d'incidència de NOIANA de 6,4 casos per 100.000 anys-persona en el grup dels GLP-1 davant de 3,8 per 100.000 anys-persona en el grup control (placebo o altres fàrmacs no GLP-1) la qual cosa suggereix que es duplica el risc, tal com han assenyalat altres estudis, però amb un excés de risc atribuïble als GLP-1 molt menor, 0,26 per 10.000 anys/persona). Malauradament, no s'han ofert les dades per principi actiu”.

I sobre els dos estudis de cohort retrospectius a la base de dades RWE-DE dels Estats Units en què es compara GLP-1 amb el grup dels inhibidors del cotransportador sodi-glucosa tipus 2 (iSGLT-2) i el dels inhibidors de la dipeptidil peptidasa 4 (iDPP-4), “la taxa d'incidència de NAION associada al grup GLP-1 va ser de 30-32 esdeveniments per 100.000 anys/persona, de 31 per als iSGLT-2 i de 26 per als iDPP-4. La hazard ratio (s'entén que ajustada per factors de confusió; interpretable com un risc relatiu) dels GLP-1 davant d'iSGLT-2 va ser d'1,19 (IC95%: 0,91-1,54) i davant dels iDPP-4 d'1,43 (IC95%: 1,02-2,01) (14). Això dona suport a un increment moderat de risc dels GLP-1 davant d'altres antihiperglucemiants, però més baix del que s'havia estimat en estudis anteriors per a semaglutida, la qual cosa suggereix, si les dades són correctes, que la magnitud del risc no és uniforme entre tots els components del grup. En tot cas, els detalls de l'estudi no s'han publicat i caldria que s'informés dels riscos associats a cada principi actiu per poder extreure alguna conclusió, més enllà d'aquesta conjectura. És possible que el pes del grup el tinguin els fàrmacs més antics [tirzepatida es va comercialitzar el maig del 2022 per a la indicació de diabetis i el novembre del 2023 per a la indicació d'obesitat]”.

Per al catedràtic, el motiu que ha conduït la FDA a establir aquest efecte de classe és la suma d'aquestes dades i els mecanismes de producció postulats.

Què diu l'evidència, fàrmac per fàrmac?

En resum, i d'acord amb De Abajo:

Semaglutida (Ozempic, Rybelsus, Wegovy): la informació disponible dona suport a la hipòtesi que l'ús de semaglutida augmenta el risc de NAION en, almenys, 1 cas per 10.000 anys-persona. El risc és baix en termes absoluts, però d'una afecció greu i potencialment incapacitant i irreversible. És esperable que el risc sigui acumulatiu i creixi en proporció a la durada de l'exposició.

Exenatida (Byetta i Bydureon) i liraglutida (Victoza i Saxenda): els estudis recents apunten que aquest increment de risc també podria ocórrer amb una magnitud semblant a la de semaglutida.

Dulaglutida (Trulicity): la informació disponible suggereix que la magnitud de l'increment del risc, en cas d'existir, seria menor; és el fàrmac per al qual no s'observa associació en els estudis que es citen.

Tirzepatida (Mounjaro): la informació publicada és encara escassa; també suggereix un increment de risc, però cal esperar a disposar de més dades.

Per què la senyal és tan difícil d'interpretar?

Per al catedràtic hi ha diferents factors. El seu principal argument metodològic és la confusió per indicació. Els factors de risc de NAION (diabetis, hipertensió, hiperlipidèmia, malaltia coronària, apnea del son, edat, sexe masculí) “es corresponen amb el perfil dels candidats a rebre un GLP-1, la qual cosa implica una forta confusió per indicació”.

L'evidència dels programes de notificació de sospites és “pobra” a causa de la confusió per indicació i pel probable “biaix de notificació selectiva per notorietat”. Per a De Abajo, només són fiables els metanàlisis d'assaigs clínics i els estudis observacionals analítics rigorosos.

Quant al patró temporal acumulatiu, el catedràtic refereix que en els estudis recents les corbes d'incidència comencen a separar-se als 4-6 mesos i divergeixen de manera contínua, «quasi lineal», sense saturació. Ho llegeix com a indici d'«un efecte farmacològic acumulatiu», no d'un efecte immediat en població susceptible.

Finalment, encara es desconeix el mecanisme pel qual la semaglutida podria incrementar el risc de NAION, però s'han postulat diverses hipòtesis que involucren canvis en la pressió arterial, canvis en l'índex de massa corporal o canvis en la glucèmia, tots ells relacionats amb el mecanisme d'acció del fàrmac.

Les cauteles i què fer ara

D'una banda, les dades públiques per principi actiu són escasses i, de l'altra, els detalls dels estudis de la FDA no s'han publicat. “Caldria conèixer els riscos de cada fàrmac per poder extreure alguna conclusió més enllà de la conjectura”.

De Abajo demana que els estudis farmacoepidemiològics identifiquin “possibles modificadors d'efecte” (factors predisponents o protectors) per aplicar mesures de minimització, perquè la NAION és irreversible i “no hi ha tractament eficaç que permeti revertir el procés”.

També apunta que la indicació podria ser un modificador d'efecte (risc més gran en diabètics que en pacients amb obesitat), tot i que adverteix que la confusió per indicació també podria explicar aquesta diferència.

Tota l'evidència i res més que l'evidència

L'expert ha revisitat els darrers 18 mesos per enumerar tota l'evidència que s'ha publicat des de 2025. Els primers estudis, als Estats Units, Dinamarca i Noruega suggerien “un increment de risc de NAION associat a l'ús de semaglutida. Això va portar el Pharmacovigilance Risk Assessment Committee (PRAC) de l'Agència Europea de Medicaments a revisar les dades disponibles i concloure que la semaglutida podria estar duplicant el risc de NAION, la qual cosa corresponia a 1 cas addicional per cada 10.000 pacients tractats durant 1 any”.

Tot i que altres estudis no han detectat un increment de risc estadísticament significatiu, o només en certs anàlisis, en un metanàlisi realitzat per Chrzanowski, en què es van incloure 5 estudis per a l'anàlisi primària i 7 més en una anàlisi de sensibilitat, “van arribar a la conclusió que la semaglutida multiplicava per 2 el risc de presentar NAION respecte a diversos comparadors, tot i que en termes absoluts el risc es considera baix”.

En estudis observacionals més recents (com aquest o aquest altre, en què es van utilitzar tècniques d'emulació d'assaigs clínics diana, comparant nous usuaris de semaglutida amb nous usuaris d'inhibidors del transportador SGLT-2 (iSGLT-2) en pacients diabètics, “s'han trobat increments de risc similars (hazard ratios al voltant de 2), amb una diferència de riscos (risc atribuïble) de 2-3 casos per 10.000. En un metanàlisi de 78 assaigs clínics Natividade i el seu equip han estimat una odds ratio combinada de 3,92 (IC95%: 1,02-15,02) associada a semaglutida, en comparació amb els controls (placebo o control actiu), compatible amb les troballes dels estudis observacionals. Sobre la base d'aquesta informació, la fitxa tècnica dels medicaments que contenen semaglutida a la Unió Europea inclouen el risc de NAION com una reacció adversa “molt rara” (inferior a 1 per 10.000 tractats), tot i que aquesta és l'estimació de la incidència acumulada de la NAION a 1 any, i és previsible que augmenti amb durades més prolongades de manera proporcional. Així, per a un període de 7,5 anys de seguiment, Herberer “va estimar una diferència de riscos (o risc atribuïble) de 0,16% (o 1,6 per 1000; que seria una reacció “poc freqüent)”.

I, com vam veure en els estudis de Heberer, Reynolds i Tesfaye cal un lapse d'exposició d'entre 4 i 6 mesos perquè les corbes d'incidència acumulada de NAION comencessin a separar-se per divergir de manera contínua sense aparent saturació, la qual cosa, als ulls de l'expert, suggereix un mecanisme d'acció vinculat a un efecte farmacològic acumulatiu.