Publicada

L'exploració de l'espai interestel·lar ha permès ampliar el coneixement de la radiació còsmica i els seus possibles efectes sobre l'organisme humà, especialment en àmbits com l'Oncologia, la Neurologia, la Cardiologia i l'envelliment cel·lular. L'estudi de les partícules energètiques i la seva interacció amb els teixits vius pot contribuir a comprendre millor els mecanismes de dany en l'ADN, la inflamació, les alteracions vasculars i els processos de reparació cel·lular. Tanmateix, encara no existeixen evidències sòlides que les dades obtingudes per la Voyager 1 hagin donat lloc directament a nous tractaments mèdics. Així ho expliquen a Redacción Médica Javier Rodríguez-Pacheco Martín, catedràtic d'Astrofísica de la Universitat d'Alcalá, i Yolanda Prezado Alonso, investigadora especialitzada en radiobiologia i física mèdica, amb motiu de la fita assolida per la sonda, que ja es troba a un dia llum de la Terra.

Rodríguez-Pacheco explica que "les Voyager van proporcionar les primeres mesures directes de la intensitat i composició dels raigs còsmics galàctics fora de la protecció de la heliosfera". Segons detalla, aquests resultats, juntament amb els obtinguts per altres missions espacials i els experiments realitzats en acceleradors de partícules terrestres, permeten caracteritzar amb més precisió l'entorn radiatiu al qual podrien estar exposats els astronautes durant viatges de llarga durada.

Prezado introdueix una precisió important sobre l'abast d'aquests descobriments. "Voyager 1 és una missió d'exploració espacial que no va ser concebuda amb objectius biomèdics", recorda. La sonda, que va travessar la heliosfera el 2012, no transporta organismes vius ni instruments destinats a estudiar els efectes biològics de la radiació. Per això, les seves mesures permeten conèixer les característiques físiques de la radiació còsmica, però no determinar per si soles les seves conseqüències sobre els éssers vius ni desenvolupar estratègies de prevenció o tractament del càncer.

Des del punt de vista biomèdic, Rodríguez-Pacheco assenyala que "aquesta informació resulta útil perquè ajuda a estudiar com les partícules energètiques interactuen amb els teixits vius, produeixen danys complexos en l'ADN i poden augmentar el risc de càncer". Tot i que la missió no té una aplicació clínica directa, els seus resultats contribueixen a definir les condicions físiques que s'han de reproduir als laboratoris per investigar aquests processos.

En aquest sentit, Prezado explica que "algunes partícules presents en la radiació còsmica, com els ions pesants d'alta energia, poden produir danys complexos en l'ADN i augmentar el risc de càncer". No obstant això, insisteix que aquests efectes s'investiguen mitjançant experiments biològics específics i no es poden deduir directament de les mesures realitzades per la Voyager 1. Per establir aquesta connexió són necessàries investigacions de radiobiologia que estudiïn com les diferents partícules i condicions d'irradiació afecten les cèl·lules i els teixits.

"És poc probable que permeti noves tècniques de radioteràpia"

Pel que fa a les possibilitats de traslladar aquests coneixements al tractament del càncer, Rodríguez-Pacheco considera que "és poc probable que les dades de Voyager condueixin directament al desenvolupament de noves tècniques de radioteràpia". Tanmateix, recorda que "la investigació sobre la interacció entre radiació ionitzant i matèria constitueix una base comuna tant per a la física espacial com per a determinades aplicacions mèdiques".

Prezado coincideix en la necessitat d'actuar amb prudència abans d'establir relacions directes entre la investigació espacial i la radioteràpia. Segons explica, ambdós camps comparteixen preguntes científiques fonamentals sobre els efectes de les radiacions ionitzants en els teixits vius i els mecanismes que permeten protegir-los. Tanmateix, existeixen diferències importants entre la radiació còsmica i els feixos utilitzats en els tractaments oncològics.

Tot i que algunes espècies de partícules siguin comunes a ambdós tipus de radiació, les seves energies, espectres energètics, fluències i taxes de dosi poden ser molt diferents. Aquestes característiques influeixen en la transferència lineal d'energia (LET), la distribució microscòpica de l'energia dipositada i, en conseqüència, en els efectes biològics.

A més, mentre que l'exposició a la radiació còsmica galàctica sol ser prolongada i de baixa taxa de dosi, en radioteràpia s'administren dosis relativament elevades, de forma localitzada i durant períodes molt més curts. Per això, Prezado adverteix que "no podem assumir que els mecanismes de dany o protecció siguin equivalents".

Malgrat aquestes diferències, la investigadora identifica oportunitats per avançar en el coneixement dels mecanismes fonamentals del dany induït per radiació, la reparació de l'ADN, la inflamació, les alteracions vasculars i la recuperació dels teixits. "Aquests coneixements podrien contribuir tant al desenvolupament d'estratègies de radioprotecció com al perfeccionament dels tractaments oncològics", explica.

Com a exemple de les investigacions que es desenvolupen en aquest camp, Prezado esmenta el programa IBPER (Investigating the Biological and Physical Effects of Radiation) de l'Agència Espacial Europea, que utilitza acceleradors de partícules per estudiar els efectes de diferents tipus de radiació i explorar estratègies de radioprotecció. Aquestes investigacions poden generar coneixements d'interès per a la medicina, inclosa la radioteràpia. No obstant això, precisa que "més que esperar que l'estudi de l'espai interestel·lar doni lloc directament a noves tècniques de radioteràpia, parlaria d'una possible transferència de coneixements entre la física espacial, la radiobiologia i la medicina, sempre recolzada per investigacions experimentals específiques".

Per la seva banda, Rodríguez-Pacheco identifica una connexió més clara en l'àmbit de la protecció radiològica. "Les dades obtingudes per Voyager i altres missions permeten caracteritzar l'entorn real de radiació fora de la heliosfera, proporcionant informació essencial per estimar dosis d'exposició i desenvolupar blindatges i estratègies de protecció per a futures missions tripulades a la Lluna, Mart o destinacions més llunyanes", assenyala.

Els efectes biològics de la radiació espacial

Més enllà de l'Oncologia, ambdós experts destaquen l'interès de la investigació espacial per a altres especialitats mèdiques, tot i que adverteixen que encara existeixen nombroses qüestions obertes. Rodríguez-Pacheco recorda que una part important de l'evidència disponible sobre els efectes biològics de la radiació espacial procedeix d'estudis experimentals i de l'experiència acumulada durant els vols espacials tripulats.

Prezado amplia aquesta perspectiva i assenyala que la investigació espacial permet estudiar com respon l'organisme humà a condicions extremes, com la radiació ionitzant, la microgravetat, les alteracions dels cicles de llum i foscor o l'aïllament prolongat. Tanmateix, recorda que aquests coneixements procedeixen de diferents programes de recerca espacial i biomèdica, i no directament de missions com la Voyager 1, que no transporta organismes vius ni realitza experiments biològics.

En Neurologia, Rodríguez-Pacheco explica que "alguns estudis suggereixen que l'exposició a partícules energètiques pot produir canvis biològics detectables en el sistema nerviós i afectar determinades funcions cognitives". No obstant això, adverteix que "la magnitud real d'aquests efectes en éssers humans i les seves conseqüències a llarg termini continuen sent objecte d'investigació".

Prezado aprofundeix en els mecanismes que s'investiguen en aquest àmbit, entre els quals es troben la neuroinflamació, el dany neuronal, les alteracions cognitives i els canvis en la vascularització cerebral. Aquests processos també tenen interès per comprendre millor determinades malalties neurodegeneratives i les complicacions neurològiques associades a alguns tractaments oncològics.

En Cardiologia, Rodríguez-Pacheco assenyala que "diversos treballs indiquen que l'exposició prolongada a radiació ionitzant podria contribuir a danys en el sistema vascular i augmentar determinats riscos cardiovasculars", tot i que reconeix que encara persisteixen incerteses importants sobre aquests efectes.

Per la seva banda, Prezado explica que la investigació espacial aborda tant els efectes de la microgravetat sobre el sistema cardiovascular com les possibles conseqüències de l'exposició a radiació ionitzant. Entre els processos estudiats es troben la disfunció endotelial, l'estrès oxidatiu, la inflamació vascular i les alteracions de la funció cardíaca. Aquests coneixements podrien contribuir a comprendre millor alguns mecanismes de malaltia cardiovascular i a desenvolupar estratègies de prevenció.

Un altre dels àmbits que destaca Prezado és el dels ritmes circadians, que regulen nombrosos processos fisiològics, inclosos el son, el metabolisme, la secreció hormonal, la resposta immunitària i determinats mecanismes de reparació cel·lular. Durant les missions espacials, les alteracions dels cicles de llum i foscor, juntament amb l'estrès i els horaris de treball, poden modificar aquests ritmes biològics.

Segons explica la investigadora, l'estudi d'aquestes alteracions pot aportar coneixements rellevants per comprendre millor els trastorns del son, les malalties metabòliques i cardiovasculars i fins i tot alguns processos relacionats amb l'envelliment.

L'envelliment cel·lular constitueix una altra de les àrees d'interès per a la recerca biomèdica. Rodríguez-Pacheco recorda que "la radiació ionitzant produeix dany en l'ADN i altres formes d'estrès cel·lular". Comprendre millor aquests mecanismes i desenvolupar formes de mitigar-los constitueix un dels objectius centrals de la medicina espacial i podria aportar coneixements útils per a altres àrees de la recerca biomèdica.

Prezado afegeix que la radiació pot induir dany en l'ADN, alteracions mitocondrials i processos de senescència cel·lular, que també intervenen en l'envelliment i en diverses malalties cròniques. A més, la microgravetat i altres factors associats a l'entorn espacial poden produir alteracions musculars, òssies i metabòliques que comparteixen algunes característiques amb processos relacionats amb l'edat.

L'estudi d'aquests fenòmens pot ajudar a identificar biomarcadors i possibles estratègies de prevenció, tot i que la investigadora adverteix que això no significa necessàriament que l'envelliment s'acceleri de manera uniforme a l'espai.

En aquest sentit, Prezado destaca el caràcter multidisciplinari de la investigació espacial. "Tot i que les condicions de l'espai són molt diferents de les que trobem a la Terra, estudiar com respon l'organisme a aquests factors pot aportar coneixements útils per comprendre millor nombroses malalties", explica.

L'Agència Espacial Europea desenvolupa investigacions relacionades amb els efectes biològics de la radiació, l'adaptació cardiovascular, les alteracions del son i els canvis fisiològics associats a la microgravetat. Tanmateix, Prezado insisteix en la necessitat de distingir els efectes específics de la radiació dels produïts per la microgravetat, les alteracions dels ritmes circadians o altres factors ambientals. La possible transferència d'aquests coneixements a la medicina terrestre requereix investigacions específiques que permetin demostrar la seva rellevància clínica.

El dany cel·lular i els seus mecanismes

Malgrat les possibilitats que ofereix aquest camp, els dos especialistes coincideixen que la Voyager 1 no ha donat lloc directament a nous tractaments mèdics. Rodríguez-Pacheco afirma que "la relació és essencialment indirecta" i precisa que "que jo sàpiga, no existeix actualment cap fàrmac, teràpia o dispositiu mèdic desenvolupat directament a partir de les dades de Voyager 1".

Prezado comparteix aquesta valoració i assenyala que "no existeixen evidències sòlides que les dades obtingudes per Voyager 1 hagin donat lloc directament a avenços biomèdics o nous tractaments". La investigadora recorda que la sonda no va ser concebuda com una missió biomèdica i que la seva principal contribució ha estat millorar el coneixement de les característiques físiques de la radiació còsmica i de l'entorn interestel·lar.

Tanmateix, aquestes dades poden resultar útils per avaluar els riscos d'exposició durant futures missions espacials, especialment el risc de càncer, i orientar investigacions sobre els efectes biològics de les partícules d'alta energia. En aquest context, Prezado explica que els programes de radiobiologia espacial de l'Agència Espacial Europea i la NASA estudien els mecanismes de dany cel·lular, perfeccionen els models de risc radiològic i exploren estratègies de radioprotecció, tot i que aquests avenços no es poden atribuir directament a la Voyager 1.

Per a Rodríguez-Pacheco, l'aportació d'aquesta sonda consisteix a millorar el coneixement de l'entorn radiatiu de l'espai interestel·lar i proporcionar una referència fonamental per a la recerca en medicina espacial, protecció radiològica i avaluació dels riscos per a la salut humana durant l'exploració espacial.

Prezado conclou que "la seva principal aportació a la medicina és indirecta: proporcionar coneixements físics fonamentals que, combinats amb investigacions radiobiològiques específiques, podrien contribuir en el futur a millorar la prevenció dels efectes de la radiació sobre la salut humana".