“Quan perdem un jugador, com ha passat en el tràgic cas de Jesús de Miguel, tots ens preguntem què podríem haver fet millor. Tenim molt a aprendre d'altres lligues, com la NFL. La Lliga és molt bona assegurant-se que els tres àrbitres tinguin 17 pilotes perfectament inflades. Preguntem-nos quin detall hi ha en el protocol mèdic: exigeix La Lliga que tots els metges que atenen partits a la seva competició tinguin formació cardiopulmonar adequada?, tots els equips tenen un desfibril·lador automàtic?, hi ha accés d'ambulància al camp en cada partit? Als Estats Units, sí. Això és el que podem aprendre d'ells”, ha afirmat Niko Mihic, cap dels Serveis Mèdics del Reial Madrid, durant el XV Sports Medicine Global Summit, organitzat al Bernabéu (Madrid), que ha començat amb un minut de silenci en memòria del jugador traspassat.
Mihic ha denunciat també la col·lisió entre la planificació esportiva i l'obligació de tenir cura de la salut dels jugadors. “El nostre equip ha arribat a les 6.00 del matí a Madrid després d'un partit dur de Champions League que vam guanyar 2-3 a Atenes. En dos dies hem de jugar a València i el temps de descans és inadequat, cosa que posa els nostres jugadors en un risc de lesió extrem. Qui va programar aquest partit?, tenen en compte la salut dels nostres jugadors?”. Per a l'expert, aquells amb responsabilitat per decidir sobre el descans i la recuperació dels jugadors [La Lliga], “no ho estan fent” i ha exigit per a La Lliga estàndards d'emergència com els que té la NFL.
Ètica assistencial a l'elit de l'esport
La moderadora, Talia Lazarus, ha preguntat a Mihic i a la resta del panell d'experts, que incloïa Allen Sills, chief medical officer de la NFL, i Jim Ellis, el seu anàleg a la lliga universitària nord-americana, com equilibra un professional mèdic la seva obligació amb el club i el deure amb el jugador que atén.
Sills ha estat taxatiu: “Per a mi no hi ha conflicte: la nostra feina com a metges, abans de tot, és amb el pacient, i mantinc que això és el que fa tot el nostre personal mèdic. No crec que hi hagi cap situació a la nostra lliga, ni tan sols a la universitària, en què un metge prengui una decisió que sap que no és la millor per al pacient perquè l'equip l'hi demani. La meva feina no és tan diferent de la d'un metge de qualsevol altra especialitat en un hospital: l'única diferència és que cap dels meus pacients ha d'esperar i tot el que faig es transmet a milions de persones per televisió”.
Ellis ha aprofundit en el seu argument: “Vaig ser metge dels Atlanta Falcons durant 13 anys. Els metges de la NFL poden dedicar el 20% a l'equip, però el 80% restant exerceixen a la comunitat. Per exemple, Dan Cooper [chief medical officer dels Dallas Cowboys]: la seva reputació es basa en què opera pacients de tot el país, de manera que no es podria permetre ser influït per un entrenador o un propietari. És una cosa que es debat molt als mitjans, però, honestament, crec que és una situació que no es produeix sovint”.
La protecció de la intimitat del jugador
L'exposició dels jugadors provoca situacions en què s'invaeix la seva intimitat. “Entenc que la gent vol saber què passa i vol veure-ho. Però en el cas d'una lesió, potser estem en aquell instant en què una persona [el jugador] pren consciència que tot allò per al que s'ha preparat a la seva vida s'ha acabat. Aquesta és una de les raons per les quals vam crear la tenda blava com un petit espai privat d'exploració per protegir una mica de la humanitat en aquesta situació. Al principi hi va haver protestes, però ara està acceptada per tothom. Els jugadors viuen vides molt públiques i les lesions són part del joc, però… preferim que ens explorin en una consulta o a la sala d'espera davant de tothom? Donem dignitat al jugador i després ja informarem la resta.
El repte de la Medicina de l'Esport i la seguretat de l'esportista
La moderadora ha plantejat als tres experts un escenari: si poguessin introduir un gran canvi per millorar la salut i la seguretat dels jugadors a l'esport professional, quin seria?
Ellis ha estat el primer a abordar el repte: “Sempre ens preguntem què podem millorar. En els darrers 5 anys hem intubat tres jugadors al camp: tenim temps de resposta tan exigents com els d'un codi hospitalari. Vam aprendre molt del cas de Christian Eriksen [futbolista danès que va patir una aturada cardíaca i se li va implantar un desfibril·lador automàtic implantable] i després amb el cas de Damar Hamlin [esportista de la NFL que va patir una commotio cordis com Jesús de Miguel, i al qual se li va practicar reanimació cardiopulmonar sobre la mateixa gespa que, a la fi, li va acabar salvant la vida]. Si t'asseus i penses que ho estàs fent bé acabes oblidant detalls. Abans de cada partit fem una revisió completa: revisem que el desfibril·lador funcioni i tingui bateria, revisem la medicació per comprovar, per exemple, que l'adrenalina no està caducada, o si funciona la llum del laringoscopi. Exactament igual que ho faria un servei d'Urgències d'un hospital. El meu repte per a tothom és que ningú pensi que el que fa és suficient: cal intentar fer-ho millor sempre”.
Mihic ha explicat que “el futur de la Medicina de l'Esport a Europa s'ha de resoldre i girar entorn de la salut del jugador. Tenim molt a aprendre de la NFL i els seus protocols, tant en la seva actuació mèdica com en qüestions com la tenda blava, que en només 5 segons permet un entorn de seguretat i privacitat per examinar i atendre un jugador al camp de joc”.
Sills s'ha centrat en el trauma cranial: “Un dels nostres objectius és reduir el contacte evitable amb el cap. Mai aconseguirem eliminar totes les commocions ni tot el contacte, però la qüestió és on hi va haver contacte que no hi havia d'haver? En els esports de contacte, com mantenim el cap fora i com ho mesurem? Aquest és el gran repte que m'agradaria que abordéssim. I en relació amb el que esmentava Ellis, ha esmentat un protocol que va crear ell mateix abans que jo arribés a la NFL. Potser en Jim és neurocirurgià, però gràcies a Déu, pensa com un metge d'Urgències”.