Les investigacions mèdiques fa anys que estudien l'estrès com un factor d'empitjorament o augment de diferents malalties. En el cas de l'artritis reumatoide, molts pacients relacionen els seus brots amb èpoques de tensió emocional, però fins ara faltava una explicació biològica sòlida de per què passa i, sobretot, de com una emoció pot traduir-se en inflamació de les articulacions. Un nou treball publicat a la revista Science Advances aporta finalment una resposta detallada a aquesta pregunta.
La investigació, liderada pels científics Shigeru Tanaka i Hiroshi Nakajima, del Departament d'Al·lèrgia i Immunologia Clínica de la Universitat de Chiba, ha identificat la ruta precisa que connecta el cervell amb l'articulació. I el més destacat de les seves conclusions és que l'estrès seria capaç de reactivar la malaltia fins i tot quan ja estava controlada, com si l'articulació conservés una “memòria” de la inflamació llesta per reactivar-se. El descobriment, obtingut principalment en models animals, obre una via per entendre els brots i, en el futur, per intentar frenar-los.
D'aquesta manera, l'equip d'investigadors va reproduir en ratolins una artritis que després entrava en una fase similar a la remissió i, a continuació, va sotmetre els animals a estrès per immobilització. El resultat va ser la reactivació de la inflamació articular a través d'una seqüència ben definida. El primer esglaó és el sistema nerviós simpàtic, el que s'activa davant una amenaça. La seva activació estimula el teixit adipós marró, que allibera a la sang grans quantitats d'interleucina 6 (IL-6), una molècula inflamatòria clau.
Aquesta IL-6 viatja fins a l'articulació i actua sobre unes cèl·lules de la membrana sinovial, els sinoviòcits similars a fibroblasts, que responen produint un altre senyal, la CXCL1. Finalment, la CXCL1 funciona com una crida que atreu els neutròfils —un tipus de glòbul blanc— a l'interior de l'articulació, on desencadenen el brot inflamatori.
Una “memòria inflamatòria” en el propi teixit
Un dels aspectes més novedosos del treball és el paper protagonista dels sinoviòcits similars a fibroblasts. Tradicionalment, la investigació en artritis reumatoide ha posat el focus en els limfòcits i altres cèl·lules del sistema immunitari. Aquest estudi suggereix, en canvi, que el teixit de la pròpia articulació guarda una mena de memòria inflamatòria capaç de reactivar-se davant l'estrès de manera relativament independent d'aquests limfòcits, cosa que ajudaria a explicar per què la malaltia pot recaure fins i tot després d'un període de calma.
Els investigadors van posar a prova cada pas de la cadena per confirmar que era determinant. En bloquejar el receptor CXCR2, la porta d'entrada dels neutròfils, l'artritis induïda per estrès es va reduir de manera significativa en els ratolins. I en administrar un fàrmac que bloca el receptor β3-adrenèrgic —el senyal que connecta el sistema simpàtic amb el greix marró—, van baixar tant els nivells d'IL-6 en sang com la inflor articular, la producció de CXCL1 i l'acumulació de neutròfils.
Artritis reumatoide
D'altra banda, i per acostar el descobriment a la seva possible aplicació clínica, l'equip va analitzar també persones amb artritis reumatoide. La dada més rellevant té a veure amb una variant genètica, en què els pacients portadors de la variant Trp64Arg del gen ADRB3 —el que codifica aquest receptor β3-adrenèrgic— mostraven una relació més feble entre l'estrès percebut i l'activitat de la seva malaltia. Dit d'una altra manera, qui té alterada aquesta peça concreta de la cadena sembla respondre menys a l'estrès, cosa que encaixa amb el mecanisme descrit en els ratolins.
Cal subratllar, però, que aquesta anàlisi en humans és observacional. Mostra una associació coherent amb la hipòtesi, però no demostra per si sola que l'estrès causi els brots en les persones, un matís important per no sobreinterpretar els resultats.
Una diana ja coneguda i possibles aplicacions
El descobriment té una lectura terapèutica prometedora, precisament perquè diverses de les peces identificades ja són dianes conegudes. La IL-6, l'eix de tot el procés, és el blanc de fàrmacs que ja s'utilitzen en el tractament de l'artritis reumatoide, i tant el receptor CXCR2 com el β3-adrenèrgic es perfilen com a possibles punts d'intervenció per esmorteir l'efecte de l'estrès sobre la malaltia.
Amb tot, els mateixos autors situen les seves conclusions en el terreny de la recerca bàsica. Així, ho descriuen com un mecanisme robust en animals i un senyal compatible en pacients, però el salt a tractaments concrets exigirà nous estudis. El valor del treball, per ara, és donar suport biològic a allò que moltes persones amb artritis feia temps que intuïen: que cuidar l'estrès no és un consell accessori, sinó part de la gestió de la malaltia.