Fins ara l'evidència més sòlida de la monitorització contínua de glucosa (MCG) es limitava a pacients amb diabetis tipus 1 i 2 tractats amb insulina. Per a pacients sense insulina només s'havien realitzat estudis petits i de curta durada: “Further research is needed”.
L'assaig CONNECT, publicat a The New England Journal of Medicine, és el primer gran assaig aleatoritzat de monitorització contínua de glucosa (MCG) en persones amb diabetis tipus 2 no insulinodependents, fet en atenció primària. És un assaig pragmàtic, en condicions reals de consulta i les seves conclusions obren la porta a un escenari d'abordatge preventiu i poblacional dels estadis més primerencs de la diabetis.
238 adults d'entre 21 i 84 anys amb diabetis tipus 2 van participar a l'estudi. Tots ells eren atesos en 22 centres d'atenció primària dels Estats Units i cap d'ells utilitzava insulina. Tots ells tenien la hemoglobina glicada al voltant del 8,8%, per sobre de la xifra recomanada.
La meitat d'ells va rebre un sensor que mesurava la glucosa i enviava els resultats al mòbil sense intervenció humana. L'altra meitat va continuar amb la seva vida normal.
Els resultats: el primer grup va reduir fins a 0,9 punts d'hemoglobina glicada (HbA1c) respecte al grup de control. Aquest impacte és comparable al que hauria tingut un fàrmac antidiabètic oral. A més, el seu temps amb la glucosa entre 70 i 180 mil·ligrams per decilitre (el rang recomanat), va ser un 21% més gran que en el grup de control, el que es tradueix en 5 hores més al dia. Les baixades de sucre no només no van augmentar, sinó que van reduir la seva freqüència i no es va registrar cap hipoglucèmia rellevant. A què es deu? A la modificació de la conducta: el fet de veure la glucosa en temps real canvia decisions de dieta i activitat, sense necessitat d'ajustar la medicació.
Quines limitacions presenta l'article?
La primera, la durada de l'estudi: 26 setmanes. No sabem si l'efecte es manté ni si hi ha benefici en complicacions a llarg termini.
La segona: que el grup de control també va millorar 0,7 punts. Participar a l'assaig ja canvia la conducta i no és possible cegar una intervenció així.
La tercera, evident: s'ha fet als Estats Units, de manera que el cost del sensor i la cobertura pel sistema públic queda fora de l'estudi (i és, en la pràctica, la principal barrera d'accés).
La quarta: l'estudi Connect ha estat finançat per Dexcom (amb interessos comercials obvis i lícits), han utilitzat el seu sensor G7 i 5 dels 25 signants de l'article són empleats d'aquesta companyia.
Finalment, utilitza la HbA1c com a resultat subrogat: no hi ha dades d'infart, ictus o mortalitat.
Un horitzó de 630 milions de prediabètics
Si la MCG deixa de ser una eina només per a insulinodependents i es pot escalar per a persones en etapes primerenques de prediabetis o amb alt risc metabòlic la pregunta que ens hem de fer a continuació és com la posem a disposició de totes aquestes persones (i qui paga la festa).
Espanya no finança els sensors de MCG per a les persones amb diabetis tipus 2 no insulinodependents. De fet, encara està pendent la finançament per a aquells amb insulina basal.
I l'escenari que es planteja aquí és una altra lliga. Parlem de salut pública de precisió: biofeedback personalitzat com a intervenció poblacional. El 2045 hi haurà entre 630 i 730 milions de persones amb prediabetis al món, segons la Federació Internacional de Diabetis i el seu Atlas de la Diabetis. L'incentiu per actuar no pot ser més gran.
L'estudi Connect resol la pregunta clínica, però obre la pregunta poblacional. A més, no es poden obviar les barreres reals per traslladar el debat: el cost dels sensors i qui el paga, l'equitat (bretxa digital i d'accés), la privacitat de dades metabòliques contínues, i la necessitat d'assaigs amb desenllaços durs i anàlisi de cost-efectivitat, no només millores en HbA1c.
Però mentre aquesta conversa té lloc, als Estats Units el mercat ja ha avançat per la dreta al debat científic i ha generat productes, com els que la FDA va autoritzar el 2024 per a la venda lliure de sensors de glucosa (Stelo, de Dexcom, al març; Lingo i Libre Rio, d'Abbott, al juny) i que estan dirigits precisament a persones sense diabetis insulinodependent.
És una hipòtesi lògica que la literatura ja havia explorat, tot i que l'evidència, llavors, no justificava el salt. L'anàlisi més específic cal buscar-lo en un article d'octubre de 2025 a The Lancet Digital Health que va revisar 19 estudis de MCG en intervencions conductuals en prediabetis i va trobar protocols molt heterogenis, retroalimentació de glucosa emmascarada en gairebé la meitat dels assaigs i mètriques no estandarditzades. Els seus autors van demanar (“further research is needed” mitjançant) reclutar específicament persones amb prediabetis, transparentar com s'entrega la informació a l'usuari i consensuar quines mètriques importen en aquesta població.
I també van deixar un llistat d'ítems crítics abans de plantejar un ús preventiu generalitzat: quant de temps cal portar el sensor perquè el canvi de conducta persisteixi, si l'efecte sobreviu quan es retira el dispositiu, la cost-efectivitat en persones encara sanes, i el risc de medicalitzar població sense malaltia (ansietat per les dades, sobrediagnòstic).