Els corredors de fons ho coneixen bé. En un punt de la marató, les cames pesen, el cap comença a negociar i la meta sembla més lluny que mai. Ho anomenen el mur, aquell moment en què el cos i la ment es rebel·len i la temptació d'abandonar és més forta. El cert és que la preparació de l'examen MIR és una cursa de fons i té la seva pròpia versió.
Mesos d'estudi diari, simulacres setmana rere setmana i un examen únic en què t'ho jugues tot. En algun moment d'aquest recorregut, gairebé tots els aspirants topen amb el seu mur. "Gairebé tots els aspirants passen per aquesta situació, encara que no hi ha una data concreta en què passi", explica a Redacción Médica Fernando de Teresa, director acadèmic del MIR a CTO.
A alguns els passa abans i a d'altres després, però sol coincidir amb etapes en què l'opositor sent que domina poc la matèria. Segons De Teresa, és més probable a l'estiu o a la part final de la preparació, i els dubtes poden aparèixer també al setembre o a l'octubre. "Després, quan s'adquireix un domini més gran, és molt menys probable que passi".
És cert que hi ha persones que no arriben a viure-ho amb intensitat, però la sensació de fons és gairebé universal. "Els dubtes sobre el seu avanç i la seva capacitat els té pràcticament tothom", assegura.
Perdre la sensació de control
L'origen d'aquesta preocupació està en la pròpia naturalesa de la prova. Es tracta d'una preparació llarga per a un examen amb data fixa i en què l'opositor s'ho juga tot en un sol dia. Quan encara falten mesos, apareix la impaciència per sentir que s'avança i que tot està sota control. "Aquesta pèrdua de la sensació de control és el que ho provoca", resumeix el director acadèmic de CTO.
L'espera setmanal de progressos és el que frustra l'opositor, però la realitat és que l'estudi no funciona així. "No totes les setmanes tens dades objectives que et permetin veure clarament que estàs avançant", explica. I aquest buit de certeses obre la porta als dubtes. D'aquesta manera, més enllà de les notes, el mur es detecta en l'estat d'ànim de l'estudiant. "Quan els alumnes entren en aquesta fase, tendeixen a experimentar més bloqueig, ansietat, tristesa o cansament", descriu De Teresa.
"No s'està jugant la vida dels pacients ni el seu propi prestigi professional"
Tanmateix, sentir-se així de tant en tant és normal, però el senyal d'alerta arriba quan l'estat emocional s'instal·la en aquests extrems. De vegades s'acompanya d'una caiguda de rendiment en algunes avaluacions o durant la setmana que es travessa aquest sotrac. Per tenir consciència de tot això, cal fer una cosa molt senzilla: saber que existeix.
Des de CTO destaquen que en el seu programa de preparació graven vídeos gairebé cada setmana sobre com sobreviure a la preparació, en què expliquen aquestes fases, les seves causes i, sobretot, que són normals. "Així poden afrontar-la millor, sabent que no és una cosa que els passa només a ells, sinó que li passa a pràcticament tothom".
Fernando de Teresa, director acadèmic del MIR a CTO
Quan demanar ajuda?
Cal destacar que aquest mur pot passar d'un simple sotrac a un problema seriós en funció del seu impacte en l'opositor. D'aquesta manera, convé demanar ajuda, inclosa la psicològica, "quan veus que interfereix clarament en el teu rendiment personal, que et provoca manca de concentració o de motivació, o que fins i tot comences a no dormir bé", assenyala De Teresa.
En aquests casos, l'acadèmia demana als alumnes que es posin en contacte amb ella, encara que també compta amb un programa en què, si detecta senyals d'alarma en els simulacres o en el registre emocional del campus, són ells qui truquen a l'alumne. Malgrat tot, són pocs els qui llencen la tovallola. De Teresa ho atribueix al fet que, al MIR, aconseguir una plaça està "relativament a l'abast de la mà". "L'any passat van sobrar places, i el que més et jugues és la possibilitat de triar allò que vols", recorda.
De fet, els abandonaments solen respondre a altres causes: un problema personal seriós o una situació familiar greu que impedeix estudiar en condicions. "En aquests casos, solen preferir deixar-ho per quan la situació millori".
Una cosa que li passa a tothom
A qui estigui en ple mur, De Teresa li demana, sobretot, que ho entengui i s'hi adapti. "Que comprengui que és una cosa normal, que no li passa només a ell, que tots tenim dubtes". I que no s'enfonsi per unes setmanes dolentes. "Tot té solució, recuperació i resposta".
També aconsella prendre distància de les comparacions, de la pressió excessiva i de l'entorn. I posar l'examen al seu lloc. "No s'està jugant la vida dels pacients ni el seu propi prestigi professional. Al cap i a la fi, és un examen distributiu. Aprendran a ser metges de veritat quan comencin a exercir la professió". Darrere de molts bloquejos, apunta, hi ha una exigència desmesurada. "El que ells busquen és la perfecció, i no poder assolir-la és el que els suposa més problemes".
"Això no és una competició contra ningú: estan competint amb ells mateixos i buscant la seva millor versió"
D'altra banda, l'entorn familiar dels opositors també té un paper protagonista. És per això que s'aconsella a les famílies oferir "un suport complet" i valorar la feina de l'opositor, animant-lo a buscar el resultat per ell mateix, "sense haver de demostrar res a ningú". Aquest suport ha de ser "incondicional", on es reconegui l'esforç, surti com surti l'examen, i no només el d'aquests mesos, sinó el de tots els anys de carrera. "El resultat de l'examen no determina res més que la seva posició en un ordre per triar plaça".
Simulacres, rànquings i competir amb un mateix
Els simulacres i les classificacions de les acadèmies també poden alimentar l'ansietat. "Sí, poden contribuir, és clar", admet De Teresa. Però defensa la seva utilitat com a referència, no com a competició. "No és el mateix obtenir una puntuació determinada, per exemple, 100 punts sobre 200, en un examen fàcil que en un de difícil". L'objectiu, explica, és contextualitzar cada resultat perquè l'alumne ajusti el seu estudi.
Rebaixar la dificultat tampoc seria una solució. Preparar-los amb exàmens fàcils els faria sentir bé durant mesos, però podrien enfonsar-se el dia que es juguen tota aquesta feina si el MIR real els resulta molt més complicat. El missatge que repeteixen, diu, és un altre. "Això no és una competició contra ningú: estan competint amb ells mateixos i buscant la seva millor versió". Com en la marató, el mur no es salta. Es travessa, al seu ritme, sabent que a l'altre costat encara hi ha cursa.