Era una de les últimes guàrdies del seu primer any de residència. El seu resident gran i els dos adjunts de guàrdia havien pujat a quiròfan per una cirurgia que s'havia complicat. En aquell moment, Àngel Gávila es va quedar sol per cobrir Urgències, la planta de Cirurgia i les d'altres especialitats sense adjunt de guàrdia. "En menys de deu minuts em van trucar per sis emergències. Jo mirava enrere i no hi havia ningú més que pogués atendre aquell pacient, i jo no em sentia preparat per això", recorda. Quan va penjar l'última trucada, es va tancar en un lavabo. "Vaig començar a plorar i a plorar". Va ser el seu primer atac d'ansietat.
Aquell cirurgià en formació segueix fent guàrdies, s'ha format com a actor i dedica bona part del seu temps a que altres residents no passin pel mateix. Està convençut que el seu cas no és una excepció. "Ara mateix, mentre parlem tu i jo, hi ha algun resident en un hospital d'aquest país en un lavabo plorant, dient que no pot més", explica durant la seva entrevista amb Redacción Médica. El cert és que res en l'entorn de Gávila apuntava a la medicina. Ningú de la seva família ni del seu cercle proper era metge. "La veritat és que vaig anar-hi una mica per inèrcia. Em va donar la nota i vaig entrar", afirma.
Pel que fa a la carrera, Gávila reconeix un problema que s'arrossega en pràcticament tot el sistema universitari. "Pots saber com funciona la mitocòndria, però no tens ni idea de què fer si algú es desmaia davant teu quan surts de la carrera". Després va arribar l'any de preparació del MIR i un examen que defineix com "molt estrany", amb preguntes que mai més va necessitar.
A més, va pensar en fer la residència fora de Barcelona, la seva ciutat, però va triar l'especialitat de Cirurgia General en un hospital de la Ciutat Comtal, cosa que avui agraeix. "Si li hagués hagut d'afegir la incertesa de viure fora, sense conèixer ningú i sense cap ajuda, no sé si l'hauria pogut acabar", explica el metge.
La "estafa" de la residència
Tanmateix, el seu discurs principal gira entorn de la experiència que ha de viure un metge durant la seva residència en un hospital, la qual titlla d'"estafa". "Per això he estat jo estudiant mitja vida, amb notes altes, tota la carrera de Medicina i el MIR, per arribar aquí i trobar-me que soc l'últim mico", detalla. Es tracta d'un sistema "absolutament jerarquitzat" que es sosté sobre la feina dels residents. "El que jo vivia, i el que viuen molts residents avui en dia, és una explotació". Pacient rere pacient durant més de 24 hores i, l'endemà, a passar planta o a quiròfan, "perquè si no eres un mal resident".
A això s'hi suma un problema que arrossega des de fa força temps el sistema sanitari espanyol: les guàrdies. Abans et trucaven si hi havia una emergència a la nit i podies descansar entre avís i avís. "Ara és un torn continu: després de les teves vuit hores treballant en tens setze més, o més, de no parar de veure pacients". Tot aquest relat encaixa amb les xifres, ja que l'informe Ikerburn de l'Organització Mèdica Col·legial, publicat el novembre de 2025 a partir d'una enquesta a més de 1.400 metges joves, va trobar símptomes de burnout en el 93,9% dels residents.
"La sensibilitat en un metge és un do"
De fet, la meitat, el 50,9%, complia els criteris complets del síndrome i les especialitats quirúrgiques registraven la prevalença més alta a l'hospital, un 54,5%. El mateix informe assenyala les guàrdies. El cansament era més gran entre qui en feia més de cinc al mes, i el 43,6% dels enquestats reconeixia no descansar prou després.
Tanmateix, la normativa fixa límits, ja que el Reial decret 1146/2006, que regula la relació laboral dels residents, estableix un màxim de set guàrdies al mes i 12 hores de descans després de 24 de feina ininterrompuda, tot i que admet excepcions. I el Reial decret 183/2008 exigeix que la supervisió dels R1 sigui "de presència física". Amb tot, Sanitat ultima un nou reial decret que rebaixaria aquest màxim a quatre guàrdies al mes i eliminaria les de 24 hores.
Àngel Gávila, cirurgià general i actor
"Ningú va vetllar per la meva salut"
Aquella guàrdia de R1 va ser només el principi. Durant la residència, l'Àngel va passar per una depressió i diversos atacs d'ansietat, cosa que mai abans havia viscut. Es despertava a les cinc del matí amb taquicàrdia i no podia tornar a dormir. Molts dies plorava abans d'entrar a l'hospital. Li va sortir un eritema al canell que no va desaparèixer, ni amb cremes ni amb res, fins que va acabar la residència. En els pitjors moments, admet, va arribar a plantejar-se que res valia la pena.
"L'estrès crònic que es viu a la residència no és en va. Té la seva repercussió en el cos del resident", adverteix. Tot i això, el que més li dol és la indiferència que va trobar. "Ningú va vetllar per la meva salut en cap moment. Jo estava amb una depressió i a ningú li va importar mentre seguís fent les meves guàrdies i atenent pacients". Si va aconseguir acabar, explica, va ser perquè es va formar pel seu compte en gestió emocional i hàbits saludables, eines que el van protegir del que anomena "la trituradora que és la residència".
"Soc aquí per dir que una altra residència és possible"
Però no només això, ja que a la pressió assistencial s'hi sumaven la "hostilitat de urgències" i la jerarquització del servei, resumida en frases com "aguanta, perquè tothom ha aguantat". L'Àngel explica a aquest mitjà que li van arribar a dir que era massa sensible per a l'especialitat, quan "la sensibilitat en un metge és un do. Tractes amb vides, amb persones que necessiten la teva ajuda i que estan patint", explica.
En aquest sentit, els tutors de residents cobren especial protagonisme, i tot i que en el seu cas va tenir una bona experiència, hi ha molts casos de residents els tutors dels quals vetllen "per les necessitats del servei" abans que per les seves, o que els suggereixen deixar-ho si no poden amb la pressió. "Deixem de perpetuar un sistema que et va triturar i que continua triturant altres residents". Per a ell, el tutor hauria d'acompanyar, escoltar, crear un espai segur i lluitar per millorar les condicions dels seus residents.
De l'experiència pròpia a ajudar altres
En acabar la residència, Gávila va portar el que havia viscut a un escenari amb Pijamas verdes, un musical autobiogràfic. Després de cada funció s'obre un col·loqui en què molts residents expliquen experiències "igual de desagradables" que la seva. D'aquí va néixer també un llibre, Manual del superviviente: Cómo sobrevivir a las guardias y no morir en el intento.
L'obra de teatre va arribar a una fundació que dóna suport a sanitaris amb problemes de salut mental, i junts van crear dos cursos. El primer se centra en la guàrdia, "un dels elements estressants per antonomàsia" de la residència, i ensenya el que ell va haver d'aprendre per sobreviure a elles: hàbits saludables, mentalitat i alimentació. El segon ataca una de les frases que més es repeteixen entre els MIR, "no tinc temps per a res", i ensenya a prioritzar i posar límits "perquè la residència no s'ho mengi tot". Ja sumen més de deu edicions en deu hospitals de tot Espanya.
Aquestes formacions el van convèncer que calia alguna cosa més contínua; per això, fa aproximadament un mes va llançar en solitari Super Residente. D'una banda, publica vídeos a les seves xarxes socials sobre el que es viu a les guàrdies, perquè els residents vegin "que no és una cosa que els passa només a ells". D'altra banda, organitza una trobada setmanal en línia: ell obre amb "una píndola de coneixement" i després els residents plantegen situacions concretes que intenten resoldre entre tots. "És un espai segur per als residents", resumeix.
Tota la idea parteix d'una premissa: que el resident deixi de ser una peça més de l'engranatge. "No és una incògnita de l'equació, sinó la part central". Des d'aquí treballa eines concretes. Una és l'alimentació abans, durant i després de la guàrdia, amb pautes antiinflamatòries per compensar l'estrès, perquè el cortisol elevat baixa les defenses. "L'herpes típic després d'un doblet o el refredat després d'una guàrdia: per què passa? Perquè baixa la immunitat". Una altra, la mentalitat per no sucumbir a la pressió. I, sobretot, la capacitat de posar límits "a un sistema hostil que no vetlla per la teva salut ni per la teva seguretat".
Els missatges que rep li confirmen que el problema continua sent un tabú. Fa poc li va escriure una resident d'Urgències per donar-li les gràcies: "Com t'has atrevit a dir tot això que ningú diu?". Amb Super Residente vol arribar a més residents i més hospitals. Insisteix que el que ell va viure és freqüent, però no hauria de considerar-se normal. "Soc aquí per dir que una altra residència és possible". El lema del seu projecte ho resumeix: "Primer tu i després la residència".