L'accident ferroviari d'Urda (Toledo) va mobilitzar tot el col·lectiu sanitari castellà-manxec. Metges, infermeres, psicòlegs, farmacèutics i tècnics de l'àmbit de la salut van acudir sense dubtar-ho a la zona on es va produir la col·lisió i als Hospitals Universitaris de Toledo i Mancha Centre (Alcázar de San Juan), centres als quals es va traslladar la majoria de ferits. Els professionals en procés d'especialització van formar part de les tasques assistencials relatives a la tragèdia. Els residents van afrontar hores d'alta complexitat i duresa als seus llocs de treball. Però, també van atendre una lliçó que mai oblidaran.
Carlos Barrós és un dels MIR que van prestar servei després del xoc dels trens d'alta velocitat. "A les 09:00 el nostre cap de residents va enviar un missatge a una comunitat de Whatsapp que tenim en què demanava a tothom que pogués que s'acostés a Urgències", comenta el R2 de Psiquiatria a l'Hospital Universitari de Toledo. Ell no va tenir dubtes. Va agafar el seu fonendo i hi va anar sense pensar-s'ho dues vegades.
Més d'un dia després d'aquell missatge, Barrós no es penedeix de la seva decisió. "No canviaria per res haver estat a l'hospital", reconeix. El resident admet que ningú desitja una catàstrofe d'aquest tipus, però, a nivell professional poden ser enriquidores. "Cal viure-les, ja que de tot s'aprèn", admet.
Una jornada complicada
A la porta d'Urgències del centre del Servei de Salut de Castella-la Manxa (Sescam), Barrós va ser assignat al triaatge de salut mental. Després, van enviar tots els integrants dels àmbits de Psiquiatria, Psicologia, Infermeria de Salut Mental i Treball Social a la zona de l'atri de l'hospital, on atendrien tots els pacients que arribessin amb un atac d'ansietat o en estat de xoc, tant víctimes de l'accident com familiars dels passatgers dels combois. "El nostre objectiu era donar una mica de suport", ressalta el resident.
L'equip present allà es va enfrontar al caos. A més dels afectats, desenes de familiars s'acostaven només per saber si la seva parella, el seu pare o la seva germana eren allà. No obstant això, la situació es va tranquil·litzar cap a l'hora de dinar, moment que es va aprofitar per ubicar tots els pacients dins de la instal·lació hospitalària. Cap a les 20:00, la zona va quedar desallotjada.
Respecte als moments d'assistència, Barrós destaca que no va ser una tasca fàcil. "La veritat és que s'afronta malament", admet. Els nervis protagonitzen cada conversa, marcada per la incertesa de la supervivència de l'estimat. "Intentàvem posar en contacte el familiar amb el seu proper, encara que en aquell moment no es poguessin veure", explica.
Autocura
Barrós va arribar a casa seva a les 14:00 del 29 d'octubre. Ara, en la tranquil·litat de la llar, sent que "la jornada de treball comença a passar-li factura". El pes de tot el que va veure ahir cau sobre les seves espatlles. Al final, cap resident -ni facultatiu- està preparat per superar sense seqüeles un episodi d'aquesta mena, tot i que el MIR puntualitza que en cap moment es van quedar sols en l'atenció als pacients, ja que comptaven amb supervisió de manera constant.
El grau en Medicina no compta amb matèries focalitzades en l'abordatge de tragèdies de gran envergadura, com accidents en el sistema de transport o catàstrofes naturals. El temari ja és prou ampli en els sis anys de formació. No obstant això, el resident de Psiquiatria detalla que estaria bé comptar amb cursos durant la fase d'especialització en el Sistema Nacional de Salut (SNS) que els ajudessin a afrontar escenaris d'aquesta magnitud. "Cal més instrucció en humanització i en gestió de les emocions", reivindica. Així, la petjada d'aquest tipus de lliçons serà menys profunda. Hi ha dies que mai s'obliden.