Les universitats públiques de la Comunitat de Madrid es preparen per a la mobilització. Tot i no participar en la vaga indefinida de la resta del sector educatiu de la regió capitalina, aquestes institucions acadèmiques estan cridades a l'aturada pels dies 4 i 5 de novembre. No obstant això, les protestes ja han començat a la Universitat Complutense de Madrid (UCM) i la Universitat Rey Juan Carlos (URJC). Els sis centres alçaran la veu per exigir una major finançament, amb l'objectiu de garantir el subministrament de material, la dotació de pràctiques o l'estabilització del seu personal. Precisament, aquest darrer punt és un dels problemes més repetits pels equips de docència de les entitats madrilenyes. Una situació que, a les facultats de Ciències de la Salut, té com a principal víctima els professionals contractats en el marc del doctorat.
L'extensa infraestructura universitària converteix Madrid en un dels territoris amb un percentatge més alt d'investigadors predoctorals, els quals estan obligats a impartir un màxim de 60 hores de docència cada any. Paula de Diego n'és un exemple. La jove va cursar el grau en Bioquímica a la Universitat de Castella-la Manxa i es va desplaçar a la capital per fer el màster en Immunologia a la UCM. Després d'això, va continuar a la Facultat de Medicina de l'entitat, on realitza la seva tesi doctoral. Li agradaria quedar-s'hi, però ho veu "improbable".
"Estic veient que la possibilitat d'estabilitzar-se és nul·la", comenta a Redacción Médica. "Moltes de les persones amb una beca predoctoral opten per marxar a altres centres d'investigació, perquè és molt difícil aconseguir una plaça en un futur", lamenta. Una xacra que s'agreuja per la infrafinançament denunciada pel sistema universitari públic.
En aquest sentit, De Diego puntualitza que els professionals predoctorals es troben al final dels processos de retenció de talent universitari. "Si veus que hi ha personal amb 30 i 40 anys d'experiència que no aconsegueix estabilitzar-se, què et pots esperar tu que en tens molts menys", explica. "És molt desmotivador per a aquells que fem la tesi", afegeix.
Més inversió
Igual que la resta de la comunitat docent, la doctoranda exigeix un reforç del suport financer a les institucions acadèmiques públiques per part de l'Executiu autonòmic. "No pot ser que estiguem amb préstecs", manifesta. "Requerim que es compleixi la inversió de l'1 per cent del PIB en el sistema formatiu", continua De Diego.
Aquesta partida podria emprar-se en l'enfortiment de les plantilles de professors i investigadors, però també en la compra de recursos necessaris per mantenir la qualitat de graus i màsters. "Els pressupostos dels departaments s'han vist reduïts enormement, cosa que deriva en la manca de material per a les pràctiques", comenta. A l'assignatura d'Immunologia -on imparteix docència-, els reactius químics o les mostres escassegen ocasionalment per la menor capacitat de compra de les divisions de les facultats. "No és el mateix tenir un instrument per cada dos estudiants que per cada 20", assevera la titulada en Bioquímica.
Més de 4.000 doctorands a Madrid
Segons les darreres dades publicades pel Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, 4.646 persones estaven matriculades en algun programa de doctorat de Ciències de la Salut a la Comunitat de Madrid en el curs 2025/2026. Aquest volum suposava gairebé el 18 per cent del total nacional per a aquesta branca de l'ensenyament. Dins la xifra autonòmica, el 24 per cent dels futurs doctors sortits d'entitats madrilenyes treballaven en una tesi d'àmbit sanitari. L'àmplia majoria ho feia en l'espectre públic de la formació.
Aquests graduats dediquen quatre anys mínim a l'obtenció del títol. Un període fonamentat en la recerca i la docència. No obstant això, el seu reconeixement és limitat a Espanya, sobretot en comparació amb altres països de l'entorn. Les ajudes públiques a aquest perfil -procedents de l'Estat o la comunitat autònoma- solen situar-se al voltant del salari mínim interprofessional. La retribució unida a la tesi es triplica en llocs com Alemanya, Regne Unit, Països Baixos, Suècia, Dinamarca o Estats Units. Per aquest motiu, molts opten per la migració.
"Estem molt poc cuidats a nivell institucional", afegeix De Diego. "El present és dolent i veiem que el que ens espera és encara pitjor", afirma. Així, les seves reivindicacions ressonaran durant el mes de novembre al compàs de la resta de la comunitat universitària.