La recerca en malalties neurològiques infantils i trastorns del neurodesenvolupament avança cap a diagnòstics més precoços i tractaments adaptats a les característiques de cada pacient. La genètica, els biomarcadors i el coneixement de la plasticitat cerebral estan obrint noves possibilitats, tot i que la seva incorporació a la pràctica clínica i educativa encara troba obstacles importants. "Encara existeix una distància considerable entre el que coneixem en recerca i el que podem oferir en la pràctica clínica", adverteix Eugenia Arribas, responsable i coordinadora de projectes de recerca científica de la Fundació Querer. Aquests desafiaments centraran part del debat de les VII Jornades Neurocientífiques i Educatives de la Fundació Querer, que se celebren els dies 17 i 18 de novembre, i reuniran investigadors, neuròlegs, especialistes en genètica, professionals educatius i famílies per abordar els avenços en malalties neurològiques infantils, epilèpsies, trastorns del llenguatge i dificultats de l'aprenentatge.
Entre les principals línies de recerca, Arribas destaca en aquesta entrevista amb Redacción Médica la seqüenciació genètica, que permet identificar alteracions responsables de malalties fins ara diagnosticades fonamentalment per les seves manifestacions clíniques, i el desenvolupament de biomarcadors capaços de facilitar una detecció més precoç. Tanmateix, recorda que encara no existeixen marcadors prou validats per diagnosticar per si sols la majoria dels trastorns del neurodesenvolupament. A aquestes limitacions s'hi sumen les desigualtats en l'accés a estudis especialitzats, la dificultat per desenvolupar tractaments i la necessitat de comptar amb recerques que permetin seguir l'evolució dels pacients durant anys.
L'aplicació dels descobriments científics a l'àmbit educatiu constitueix un altre dels eixos de la trobada. Arribas defensa la necessitat de connectar la recerca amb el treball de docents i terapeutes, i assenyala com a exemple els projectes desenvolupats per la fundació sobre rehabilitació visual i entrenament musical en infants amb trastorns del neurodesenvolupament.
Les VII Jornades Neurocientífiques i Educatives reuniran especialistes de diferents disciplines per abordar els avenços en malalties neurològiques infantils i trastorns del neurodesenvolupament. Quins són els principals desafiaments científics i assistencials que han marcat l'elecció dels temes d'aquesta edició? Quines qüestions considereu especialment urgents?
Les edicions de les Jornades no tenen una temàtica única, igual que no la tenen els reptes que els nostres infants afronten en el dia a dia. Els nostres infants no solen tenir un sol problema. Les conseqüències dels seus trastorns neurològics o malalties rares són múltiples i afecten el comportament, el llenguatge i els nivells fisiològic, neuronal i motor, entre d'altres. A la Fundació Querer creiem que la intervenció ha de ser multidisciplinària i el més personalitzada possible. Un dels nostres principals desafiaments és la detecció precoç dels trastorns i les malalties rares. Avui dia, les estadístiques mostren que, a nivell mundial, entre un 10 i un 12 per cent dels infants neixen amb algun trastorn neurològic. Durant els darrers anys, la detecció precoç ha millorat. Tot i així, continua sent tot un desafiament. Per exemple, a nivell genètic, el cribratge encara no està homogeneïtzat a tot el territori espanyol.
Un altre gran desafiament és l'educació. A la Fundació Querer estem especialitzats en trastorns que afecten el llenguatge i l'aprenentatge. Per a nosaltres és vital que els infants tinguin la possibilitat d'aprendre i desenvolupar el seu màxim potencial. El cervell dels nostres infants no funciona com el cervell de les persones neurotípiques. Per això, ens enfoquem a buscar la metodologia que més ajudi a cada infant neurodivergent. Al Col·legi Querer fem programes educatius individualitzats, basats en el nivell de desenvolupament de cada infant. Això ens porta a un dels desafiaments més preocupants per a les famílies: el futur laboral dels seus fills. Gairebé no hi ha estadístiques, però les dades d'autisme a nivell mundial mostren que entre el 70 i el 95 per cent dels adults autistes no tenen feina. La bretxa laboral és terrible. Per això, és tan important preparar-los durant l'edat escolar per maximitzar les seves possibilitats d'inclusió real a la vida quotidiana. I la famosa inclusió escolar no serveix per a tots els infants.
Un altre desafiament important és el finançament per a la recerca científica. És molt difícil trobar diners per investigar i també és molt complicat trobar equips investigadors que es vulguin centrar en aquestes malalties. Per això, estem infinitament agraïts als investigadors que accepten treballar amb nosaltres a aquest nivell.
En els darrers anys, la recerca en neurociències ha permès conèixer millor el funcionament del cervell infantil. Des de la seva experiència en recerca científica, quins avenços destacaria pel seu potencial per transformar el diagnòstic o el tractament dels infants amb malalties neurològiques i trastorns del neurodesenvolupament?
Crec que estem vivint un moment especialment important en la recerca de les malalties neurològiques infantils i els trastorns del neurodesenvolupament. En els darrers anys hem passat, progressivament, d'estudiar el cervell fonamentalment des d'una perspectiva descriptiva —observant les seves estructures i les seves alteracions— a intentar comprendre els mecanismes biològics que expliquen per què es produeixen determinades malalties i com podem intervenir-hi. Aquest canvi implica que cada cop estem més a prop d'una medicina neurològica pediàtrica de precisió, capaç d'identificar mecanismes de malaltia, anticipar-ne l'evolució i seleccionar tractaments adaptats a cada infant.
Destacaria tres grans àmbits d'avenç. La genètica i la medicina de precisió, incloses les teràpies gèniques, és un dels més importants probablement. La seqüenciació de l'exoma i del genoma permet identificar alteracions genètiques responsables de moltes malalties neurològiques que, fins fa poc, es diagnosticaven únicament a partir de les seves manifestacions clíniques. Això té implicacions molt importants en infants amb: discapacitat intel·lectual i retard global del desenvolupament; epilèpsies d'origen genètic; trastorns de l'espectre autista associats a síndromes genètiques; malalties neuromusculars i malalties metabòliques i neurodegeneratives poc freqüents.
A més, estem avançant cap a una visió més àmplia de la genètica mitjançant la integració d'informació genòmica, epigenòmica, etc. No es tracta només de conèixer quin gen està alterat, sinó de comprendre com aquesta alteració modifica el funcionament de les cèl·lules i els circuits cerebrals.
D'altra banda, els biomarcadors i la detecció precoç tenen un enorme potencial perquè permetrien reconèixer alteracions del neurodesenvolupament abans que les seves manifestacions clíniques siguin evidents. És un dels desafiaments dels quals parlàvem abans.
Estem investigant com combinar diferents fonts d'informació: neuroimatge estructural i funcional, per estudiar l'organització i connectivitat cerebral; electroencefalografia, per identificar patrons d'activitat elèctrica cerebral; marcadors genètics, moleculars i metabòlics; i paràmetres del comportament i del desenvolupament motor, cognitiu i comunicatiu.
La integració d'aquestes dades podria ajudar-nos a identificar perfils de risc, establir pronòstics més individualitzats i seleccionar intervencions en moments especialment sensibles del desenvolupament cerebral. Això és particularment rellevant en trastorns com l'autisme, l'epilèpsia i determinades alteracions del desenvolupament cognitiu. El consens general és que, com més aviat comprenguem què està passant al cervell d'un infant, més grans seran les nostres possibilitats d'intervenir de manera adequada. No obstant això, encara no disposem de biomarcadors prou validats que permetin diagnosticar per si sols la majoria dels trastorns del neurodesenvolupament. Però hem de distingir entre obtenir resultats prometedors en un estudi i disposar d'una eina diagnòstica validada per a la seva utilització clínica. La intel·ligència artificial ha de complementar el criteri dels professionals, no substituir l'avaluació clínica i del desenvolupament.
Finalment, destacaria els avenços en la nostra comprensió de la plasticitat cerebral: la capacitat del cervell infantil per reorganitzar les seves connexions i modificar el seu funcionament en resposta a l'experiència i a l'aprenentatge. Cada cop entenem millor que el desenvolupament cerebral no és un procés uniforme, sinó que existeixen períodes en què determinades xarxes neuronals presenten una especial sensibilitat a l'estimulació i a la intervenció terapèutica. Això té conseqüències directes per a la rehabilitació neurològica, l'atenció precoç, la fisioteràpia, la logopèdia i les intervencions dirigides al desenvolupament cognitiu i socioemocional. També està impulsant la recerca en neuromodulació, tot i que encara necessitem demostrar-ne l'eficàcia i seguretat en població infantil. Al meu parer, una de les grans oportunitats està precisament en integrar els coneixements de la neurobiologia del desenvolupament amb intervencions educatives, rehabilitadores i terapèutiques cada cop més individualitzades. Per això, també és tan important oferir als nostres infants el tipus d'educació que necessiten el més aviat possible. Ja sabem que, com més petits són, més plasticitat cerebral tenen i més possibilitats d'aprendre.
En quins àmbits persisteixen les majors limitacions?
Malgrat aquests avenços, crec que hem de reconèixer que encara existeix una distància considerable entre el que coneixem en recerca i el que podem oferir en la pràctica clínica. El cervell infantil canvia contínuament. Una mateixa alteració genètica o biològica pot produir manifestacions molt diferents depenent de l'edat, l'entorn i altres factors individuals. Això dificulta establir relacions directes entre una alteració biològica i un determinat perfil clínic.
Pel que fa als biomarcadors, continuem depenent en gran mesura de l'observació clínica i de les avaluacions del desenvolupament per diagnosticar trastorns com l'autisme, el TDAH o molts trastorns de l'aprenentatge. Necessitem eines objectives que permetin identificar millor els mecanismes implicats, anticipar l'evolució i diferenciar perfils clínics.
D'altra banda, hi ha dificultat per traslladar els descobriments al tractament. Trobar una alteració molecular no significa necessàriament que sapiguem corregir-la. A més, intervenir sobre el cervell infantil exigeix conèixer molt bé els possibles efectes a llarg termini. La seguretat és especialment important quan parlem de teràpies gèniques, tractaments experimentals o neuromodulació. Hi ha més de 7.000 malalties rares i només un 5 per cent té tractament.
També es necessita més recerca longitudinal i de grans cohorts pediàtriques. Necessitem estudis que segueixin els infants durant anys, des de les primeres etapes del desenvolupament fins a l'adolescència i l'edat adulta. Només així podrem comprendre millor l'evolució de les malalties, identificar factors pronòstics i saber quines intervencions produeixen beneficis duradors.
Alhora, la desigualtat en l'accés als avenços. No tots els infants tenen les mateixes possibilitats d'accedir a estudis genètics, proves especialitzades, programes d'atenció precoç o tractaments innovadors. La medicina de precisió només tindrà un veritable impacte si aconseguim incorporar-la de manera equitativa als sistemes sanitaris.
Si hagués de resumir cap a on crec que es dirigeix la recerca, destacaria tres grans objectius:
- Diagnosticar abans: identificar les alteracions biològiques i funcionals en les primeres etapes de la vida, fins i tot abans que apareguin manifestacions clíniques importants.
- Tractar millor: desenvolupar intervencions dirigides als mecanismes específics de cada malaltia i adaptades a les característiques de cada infant.
- Comprendre cada infant en la seva globalitat: integrar la informació genètica, cerebral, cognitiva, emocional i ambiental per dissenyar estratègies terapèutiques veritablement individualitzades.
I afegiria una consideració que em sembla essencial: no hem de confondre la possibilitat d'identificar una alteració cerebral amb la capacitat de predir completament el desenvolupament d'un infant.
El cervell infantil té una enorme capacitat d'adaptació i el desenvolupament està condicionat per múltiples factors. Per això, els avenços tecnològics i moleculars han d'anar sempre acompanyats d'una visió integral de l'infant, del seu entorn familiar i de les seves necessitats. El gran repte de les pròximes dècades no serà únicament conèixer millor el cervell infantil, sinó aconseguir que aquest coneixement es tradueixi en més oportunitats de desenvolupament, autonomia i qualitat de vida per als infants i les seves famílies.
Un dels grans eixos de les Jornades serà la relació entre neuroplasticitat, emoció, atenció i aprenentatge. Fins a quin punt està canviant el coneixement del cervell la manera d'abordar les dificultats d'aprenentatge i els trastorns del llenguatge? Quines aplicacions concretes d'aquests descobriments estan arribant ja a les aules o a les intervencions terapèutiques?
El coneixement del cervell és fonamental per poder atendre les dificultats del llenguatge i de l'aprenentatge. Perquè vegis com d'important és per a nosaltres, durant les Jornades tanquem l'escola perquè tots els nostres professionals puguin assistir-hi a aprendre. Un docent d'educació especial normalment comprèn que el cervell d'un infant neurodivergent ni funciona ni aprèn per les mateixes vies que un cervell neurotípic. Potser no coneixen els sistemes neurològics plenament, però sí saben que han de ser altament creatius a l'hora d'ensenyar amb eficàcia a un dels nostres infants. Ensenyar significa que han d'aprendre. No només estar a classe i passar l'estona.
En el nostre cas, gran part dels projectes científics que desenvolupem són precisament de "recerca aplicada", és a dir, que, un cop acabat el projecte, si els resultats han estat positius, el podem aplicar de manera pràctica a les aules l'endemà mateix. Un exemple va ser el projecte d'optometria. En aquest projecte van participar 20 infants, dels quals 16 tenien problemes en la qualitat de la seva visió (optometria). Això afecta com veus les lletres, com agafes el bolígraf per escriure i fins i tot a l'equilibri al caminar. Juntament amb Cristina Sanjuan, vam fer proves avaluatives basals, es van crear programes de teràpia visual per a cada infant que es van implementar durant sis mesos i després vam fer les proves finals per determinar si hi havia evolució. Es van mesurar 30 paràmetres per infant. Gairebé 10 d'ells han tingut una millora estadísticament significativa.
Hem provat que la millora de les habilitats visuoespacials, visuomotores i d'anàlisi visual repercuteix en elements tan importants com la postura, l'estabilitat, l'equilibri, la coordinació oculomanual, la planificació, l'atenció, la concentració, etc., i, com a conseqüència, es produeix una millora en la lectoescriptura, l'aprenentatge, els esports i moltes activitats de la vida diària. Al meu parer, s'hauria de considerar la inclusió de l'optometrista als equips multidisciplinaris per a l'abordatge d'infants amb trastorns del neurodesenvolupament i fins i tot altres anomalies neurològiques, implementant programes de rehabilitació visual. Els nostres docents han estat formats en la identificació d'un possible problema visual i, a més, ja saben fer exercicis de teràpia visual bàsica.
Ara, tant pares com professionals som més conscients de la importància de la qualitat de la visió dels seus fills i coneixem els beneficis de l'optometria. Tenim l'article publicat a la Gaceta de Optometría. Un altre exemple és el projecte de música. Aquí vam investigar si una intervenció musical podria induir plasticitat conductual i neural en infants amb trastorns del neurodesenvolupament moderats i greus caracteritzats per un marcat deteriorament del llenguatge. Vint-i-tres infants del Col·legi Querer van participar en un programa estructurat d'entrenament musical de quatre o vuit mesos. Es van avaluar les habilitats musicals, el llenguatge receptiu i les habilitats prosòdiques abans i després de l'entrenament, i es van adquirir imatges mitjançant ressonància magnètica.
L'entrenament musical es va associar amb millores significatives en múltiples àmbits de l'habilitat musical, particularment en ritme, altura, durada i processament tonal. Les millores en les habilitats musicals es van correlacionar positivament amb canvis en el rendiment del llenguatge receptiu. A nivell neural, l'entrenament va induir canvis en els patrons d'activació durant la percepció musical, especialment en les regions cerebel·losa i occipital, mentre que les anàlisis de connectivitat funcional van revelar reorganitzacions de les xarxes cerebrocerebel·loses i corticals.
Tot i que els canvis en l'activació relacionats amb la parla no van ser significatius a nivell grupal, les respostes neuronals a la música i el llenguatge es van tornar cada cop més similars després de l'entrenament, i aquesta convergència es va associar amb resultats lingüístics més favorables. L'augment de la connectivitat interhemisfèrica entre regions temporals posteriors també es va associar amb millores tant en les habilitats del llenguatge com en les musicals. Aquests descobriments demostren una plasticitat neural preservada a gran escala en infants amb trastorns greus del llenguatge del neurodesenvolupament i suggereixen que l'entrenament musical podria donar suport al desenvolupament del llenguatge mitjançant la reorganització de sistemes neuronals distribuïts implicats en la predicció, la integració temporal i el processament auditiu-lingüístic.
El programa dedica un espai destacat a les encefalopaties epilèptiques i del desenvolupament, la malaltia de Lafora i la síndrome de Lennox-Gastaut. Quins obstacles continuen trobant els investigadors per avançar en el tractament d'aquestes malalties, especialment quan afecten infants? Quines línies de recerca ofereixen actualment perspectives més prometedores?
Un dels grans obstacles en les malalties rares és precisament com són de rares i el petit nombre d'individus que les pateixen. Es fa complicat entendre el funcionament d'alguna cosa quan només pots comptar amb una mostra molt petita. El cas de la malaltia de Lafora, al meu parer, és molt interessant, perquè és un tipus d'epilèpsia endèmica del Mediterrani. A Espanya no crec que hi hagi més de 30 casos. I, en aquest cas, els malalts estan tenint la "sort" que ja estan avançades algunes proves amb medicaments. Però això ens ho explicarà millor Serratosa, que en sap més.
Addicionalment, moltes d'aquestes malalties apareixen en infants molt petits i és molt complicat fer-los proves invasives. A més, com que són tan petits, realment els cervells i els cossos estan encara en procés de desenvolupament, i investigar el funcionament d'alguna cosa quan encara no està ben definit encara complica més la situació. Veiem molts casos en què la mateixa malaltia es comporta d'una manera en un infant i d'una altra en un altre. La síndrome de Lennox-Gastaut, que és un altre tipus d'epilèpsia infantil, té una prevalença més gran. Ara hi ha diverses farmacèutiques molt actives en la recerca de medicaments. I d'això també ens en parlaran diversos dels ponents d'enguany.
Des del nostre punt de vista, hi ha i ha d'haver moltes línies de recerca. Els nostres infants tenen problemàtiques molt variades i intentem solucionar-les a mesura que les anem identificant. Nosaltres hem estudiat de manera científica fins i tot la microbiota oral —article que aviat es publicarà a BMC Oral Health—. Precisament estem intentant ampliar aquest projecte científic per obtenir biomarcadors predictius del risc de tenir un trastorn del neurodesenvolupament amb una simple mostra de saliva. Sens dubte, la medicina de precisió a través de les teràpies gèniques també és molt encoratjadora. Igual que els medicaments que ajuden a reduir moltes de les conseqüències de les malalties, com els antiepilèptics. I, finalment, les teràpies en general, ja sigui neuromodulació, optometria, música, logopèdia o teràpia ocupacional, són intervencions no invasives i indolores.
Coneixes el Premi Nobel de Medicina 2026? Es tracta de l'optogenètica, que és una tècnica que permet estudiar quines cèl·lules participen en la memòria, les emocions i el comportament. Aquesta tècnica ha obert noves vies de recerca sobre malalties neurològiques i psiquiàtriques amb un gran potencial terapèutic. Qui s'hauria pogut imaginar que, a través d'una teràpia de "llum", podríem millorar la memòria, per exemple? La recerca hauria de ser multisectorial, el més variada i completa possible.
Una de les taules abordarà la necessitat d'una educació especial basada en l'evidència científica. Considera que actualment existeix una distància entre els coneixements que genera la recerca i les eines de què disposen els professionals educatius? Quins canvis serien necessaris per aconseguir que els avenços científics es tradueixin en una millor atenció a aquests alumnes?
Sí. Considero que un gran problema és que a la societat intentem especialitzar-nos tant que a vegades ens oblidem que les persones som un conjunt de coses, és a dir, cap òrgan funciona sol. El cos humà és un conjunt d'operacions químiques i físiques que ocorren de manera interconnectada i totes elles, a més, estan connectades amb el cervell. Això s'extrapola a les professions i veiem com els docents estan acostumats a ensenyar només continguts didàctics. Gairebé no saben del funcionament del cervell de manera tècnica i gairebé no se'ls motiva per investigar. Igualment, els metges van coneixent els entresijos neuronals, però aquí es queden. No busquen connexions amb la part educativa, i fixa't que l'escola és on els infants passen la major part del temps. Crec que és necessari que, igual que les parts del cos treballen de manera interconnectada, els professionals d'aquests àmbits també ho facin.
Durant les Jornades es presentarà l'Observatori de la Neurodiversitat, impulsat per la Fundació Querer i HM Hospitals. Amb quins objectius neix aquesta iniciativa, quines línies de treball desenvoluparà i quin coneixement espereu generar sobre les neurodivergències durant la infància? Com podria contribuir a millorar l'atenció dels infants i l'acompanyament a les seves famílies?
Sí, l'objectiu és conèixer millor les característiques i necessitats dels infants amb neurodivergències i proposar millores en la seva atenció mèdica, educativa i social. Adona't que cada cop més infants neixen o desenvolupen aquestes malalties, desafortunadament. Necessitem abordar aquest problema de manera ràpida i conèixer el màxim de dades possible per poder prendre decisions sobre com abordar aquestes problemàtiques de manera eficaç i efectiva. El qüestionari és una mica llarg i és per a les famílies, però val la pena omplir-lo per tenir dades robustes que justifiquin la millora en l'assistència sanitària, social i educativa.
Aquesta setena edició coincideix amb el desè aniversari de la Fundació Querer. Després d'una dècada treballant per connectar recerca, educació i atenció terapèutica, quines necessitats dels infants amb trastorns neurològics i del neurodesenvolupament continuen sense rebre una resposta adequada? Quins avenços li agradaria que es poguessin fer realitat durant els pròxims deu anys?
Crec que la resposta a les necessitats d'aquest col·lectiu és la recerca. El cervell és l'òrgan menys conegut, per la seva complexitat tant en el funcionament com en l'accés a ell. Si no entenem com funciona el cervell, serà molt complicat que arribem a millorar-lo. A través de la recerca, hem aconseguit que moltes persones amb discapacitat puguin millorar la seva qualitat de vida amb desenvolupaments adaptats: aparells auditius, operacions complicades, ulleres, cadires de rodes o fins i tot el llenguatge de signes o l'escriptura braille. Però les malalties del cervell són una mica més complicades.
Fins ara no hem aconseguit adaptar un aparell cerebral ni un llenguatge específic perquè els nostres infants ens entenguin. S'han aconseguit moltes millores amb medicaments i teràpies, que en alguns casos aconsegueixen que l'infant evolucioni de manera completa i es pugui integrar a la societat normalment. Tanmateix, encara falta molt per avançar. Cal conèixer tant l'origen d'aquestes malalties com la solució. No poder veure, sentir o caminar no té les mateixes conseqüències en el teu dia a dia que no poder pensar, comprendre o comunicar-te.