Una reflexió recent de la catedràtica Núria Garrido posa el dit a la nafra: durant anys hem donat per fet que l'oferta asseguradora més avantatjosa és, sense més, la que ofereix la prima més baixa. Però la realitat és tossuda i molt més complexa. Una assegurança no es pot analitzar al marge del risc que cobreix: si les indemnitzacions augmenten fins a quantitats mai vistes i els casos clínics són cada cop més complexos, la prima ha d'acompanyar, necessàriament, aquesta evolució. No pas per caprici de les companyies asseguradores, sinó perquè és l'única manera que el risc sanitari pugui continuar assegurant-se demà.

Aquesta reflexió no és aliena al debat europeu suscitat entorn de la contractació pública. La Comissió Europea acaba de plantejar una revisió de les seves regles amb l'objectiu de simplificar els procediments i reforçar una contractació pública més estratègica. La idea de fons resulta especialment pertinent en àmbits complexos com és el de l'assegurament: els diners públics no s'haurien de mesurar únicament per quant s'estalvia en contractar, sinó també pel valor, la capacitat i els resultats que s'obtenen a canvi.

Una prima ajustada al risc és, precisament, el que sosté el sistema.

Quan el preu de l'assegurança s'allunya massa del risc real, no parlem només de números en una fulla de càlcul, sinó de la pròpia capacitat del sistema per continuar assegurant la sanitat a llarg termini. I aquí convé matisar: parlem de la sostenibilitat de l'assegurament, no de la sanitat en el seu conjunt, que depèn de molts altres factors. Són coses diferents i convé no barrejar-les.

On no hi ha asseguradores, tothom hi perd.

El paper d'una asseguradora no comença ni acaba en signar un xec. Darrere de cada reclamació hi ha una feina d'anàlisi clínic, jurídic i pericial que exigeix coneixement especialitzat: entendre què ha passat, valorar responsabilitats, negociar acords i, si escau, indemnitzar amb agilitat. Aquesta gestió especialitzada és, moltes vegades, el que evita que un cas acabi dirimint-se durant anys als tribunals.

I aquí hi ha la qüestió incòmoda que gairebé ningú planteja: si les asseguradores es retiressin de l'àmbit sanitari, el problema no desapareixeria, simplement canviaria de mans. L'Administració hauria d'assumir en solitari la gestió de cada reclamació, sense els mitjans tècnics i pericials especialitzats que aporten les companyies. En conseqüència, el pacient podria enfrontar-se a processos més llargs i complexos fins a obtenir una resposta i, quan correspongués, una indemnització. I els professionals i institucions sanitàries quedarien més exposats, sense el suport tècnic, jurídic i pericial especialitzat que sens dubte contribueix a reduir la litigiositat i protegir la seva reputació.

Pagar tard surt car

Existeix la idea, molt estesa, que a les asseguradores els interessa allargar els pagaments tant com sigui possible. Però aquesta creença mereix, com a mínim, ser revisada: la llei estableix un règim d'interessos de demora —el previst a l'article 20 de la Llei de Contracte d'Assegurança— quan l'asseguradora incorre injustificadament en retard. I no es tracta d'una penalització simbòlica: en la majoria dels casos, els interessos acumulats poden arribar a incrementar de manera molt significativa la quantitat que finalment ha d'abonar la companyia, arribant a superar l'import de la indemnització principal. El retard en el pagament com a estratègia, resulta difícilment sostenible si es té en compte que la demora té un cost real i gens menyspreable per a l'asseguradora. Pagar tard, lluny de ser un negoci, pot acabar resultant molt més car. Per això, com més aviat es resolgui un procés de reclamació, millor per a tothom, per al pacient sens dubte, però també per a la pròpia companyia.

Un debat que tot just ha començat

Potser la pregunta correcta no és quant costa una assegurança, sinó què obtenim a canvi d'aquest preu. Té sentit premiar només la prima més barata si això posa en risc la capacitat de resposta del sistema el dia que alguna cosa falla? Quin pes hauríem de donar a l'experiència, al rigor tècnic i a la capacitat de resoldre un conflicte sense arribar als tribunals? Estem disposats, com a societat, a assumir les conseqüències que certs riscos sanitaris deixin de ser assegurables en condicions raonables?

No són preguntes amb resposta fàcil, i probablement no s'han de resoldre en un article. Perquè, al final, el veritable debat no és quant costa assegurar la sanitat, sinó què estem disposats a perdre si deixem de fer-ho adequadament.

Myriam Rius. Especialista en Comunicació i RSC.