Fernando Carbonell (1949) va ser, durant més de 40 anys, cirurgià a l'Hospital La Fe de València, centre en el qual va ocupar la cap de la Unitat de Cirurgia de Paret i Cirurgia d'Estada Curta fins al 2015. Creador de dues tècniques quirúrgiques innovadores per a patologies d'hèrnies de la paret abdominal, ha estat alhora cap de la Unitat de Cirurgia de Paret a l'Institut Valencià d'Oncologia entre 2015 i 2022 i senador del Grup Mixt (Grup Parlamentari Vox) durant l'actual legislatura.
Així mateix, és president i fundador de l'Associació de Metges Sènior de l'Hospital Universitari La Fe (Amesfe), una associació creada el 2023 per metges veterans d'aquest hospital l'objectiu de la qual és defensar la Sanitat Pública i fomentar la transmissió i ensenyament a les pròximes generacions de metges. "La idea sorgeix arran de la jubilació obligatòria als 65 anys. Molts metges arriben a aquesta edat en el punt més alt de la seva carrera, tant científica com assistencialment. Per això vam pensar en com podíem oferir l'experiència acumulada de la generació que va construir la sanitat pública a Espanya i va aixecar l'hospital", explica Carbonell en una entrevista a Redacció Mèdica per parlar de 'Medicines, Metges i Edatisme', una taula rodona que Amesfe celebrarà el proper 9 de novembre a la sala Chuliá Campos de l'Il·lustre Col·legi Oficial de Metges de València.
D'on ve la idea d'organitzar una xerrada sobre l'edatisme?
L'edatisme és una mena de racisme, una discriminació que no estem disposats a acceptar. A la pandèmia, per exemple, es va atendre molt menys els grans; en els tractaments de protonteràpia d'alguns hospitals es fa una selecció per edat i en molts hospitals a segons quina edat no pots ser beneficiari d'un trasplantament.
A més del pacient gran, els metges també pateixen aquesta discriminació. Tornem a l'hospital on hem treballat tota la vida i contribuït al seu prestigi, i ens trobem que se'ns aparta o se'ns deriva a altres centres, quan considerem que La Fe és casa nostra.
Com es manifesta aquesta discriminació cap als grans?
Existeix una exaltació de la bellesa, la joventut, la força i l'ímpetu, amb la idea que la gent gran no té res a dir ni aportar. Això fa que s'aparti de les decisions a persones amb moltíssima experiència. Un metge amb 75 anys, amb el cap lúcid. Per què no pot dirigir tesis doctorals, ajudar les noves generacions de residents, donar formació o participar en programes d'investigació?
Això és una manera d'apartar-los de la societat. Una cosa és l'edat biològica i una altra cosa és l'edat mental i no té res a veure una cosa amb l'altra.
Sempre s'ha afirmat que la veterania és un grau. Avui dia, és un hàndicap?
Per descomptat. L'edatisme és una manera d'apartar gent molt vàlida de la societat i la feina que fa un patòleg o un cardiòleg no té res a veure amb feines que requereixen força física com la mineria, l'exèrcit o la policia.
En el cas de la medicina, de sobte un penja la bata i passa a ser absolutament res quan, igual que els toreros, un és doctor durant tota la seva vida. Aquesta situació és injusta perquè la nostra professió té molt de vocacional i d'ajudar els altres.
A més, anem cap a una societat longeva, en què els grans es convertiran en un element central. Això es veu en les eleccions en què sembla que els partits només es recorden de les persones de més edat a l'hora de recollir vots. Per això, cal insistir que necessitem més geriatres
En el seu manifest parlen que al pacient gran se l'atén a vegades amb condescendència. A què es refereixen?
Hi ha metges que, davant un pacient de 85 anys que es queixa dels seus dolors, responen una cosa així com "prou bé està vostè amb tenir 85 anys". S'atribueix tot a la vellesa. Però se l'ha de curar i ajudar, posant tots els mitjans perquè la seva vida sigui molt millor i més agradable, igual que la d'una persona jove amb una patologia similar.
Per què a un pacient gran amb un càncer important no se l'ha d'operar? Per què una artrosi important es va deixant? Els ancians han de ser tractats tan bé com els nens o els adolescents. Això és fonamental en la medicina, i des del nostre punt de vista no es practica.
Així mateix, hem vist una càrrega de condescendència cap a aquests pacients. En ocasions, un pacient gran acudeix amb el seu fill o filla i, quan el metge pregunta, respon el fill o la filla i no es deixa parlar al pacient.
Cartell de l'esdeveniment 'Medicina, Metges i Edatisme'
Com avançar cap a un major enteniment intergeneracional, entre pacients i professionals i entre els propis professionals?
L'experiència acumulada dels grans ha d'ensenyar als joves com tractar-se entre metges. Existeix un codi deontològic escrit des de fa molt de temps, que la nostra generació ha practicat i que hem de transmetre. No s'explica a la universitat ni s'ensenya durant l'especialitat via MIR. Un metge sènior pot fer classes a l'hospital, orientar els joves en l'elecció d'especialitat, explicar-los la seva trajectòria i les seves experiències, i mostrar-los com s'ha de tractar un malalt.
També s'està perdent l'exploració física. Auscultar, palpar un abdomen o diagnosticar una hèrnia només amb les mans del cirurgià no requereix cap altra prova. Avui es demana una ressonància o una ecografia abans d'explorar el pacient. Seria molt beneficiós que les noves generacions aprenguessin això.