Avui, 29 d'octubre, amb motiu del Dia Mundial de l'Ictus, la recerca torna a posar el focus en una malaltia en què el temps és fonamental. Actualment, per confirmar un ictus cal una imatge del cervell. Segons explica a Redacción Médica Anna Rosell, cap del grup de Malalties Neurovasculars del Vall d'Hebron Institut de Recerca (VHIR), “de tota la gent que té un ictus, un terç mor, un terç ho supera sense cap tipus de seqüela neurològica, però un terç sobreviu amb algun tipus de dèficit funcional, sigui motor, sigui cognitiu”. Aquest darrer grup és el que passa a rehabilitació, una fase que pot durar entre sis mesos i un any.
És precisament en aquesta fase on se centra un nou estudi, publicat a Scientific Reports, que ha identificat tres biomarcadors relacionats amb la reparació del cervell després de l'ictus: la endostatina, el GDF-10 i el uPAR. Mesurades en la fase molt aguda de la malaltia, “aquestes molècules s'associen amb l'evolució posterior del pacient”, i els seus canvis durant la rehabilitació acompanyen la millora funcional. En el cas de l'endostatina, que inhibeix la formació de vasos i la plasticitat neuronal, els nivells elevats es relacionen amb pitjor pronòstic: “Aquells malalts que aconsegueixen reduir més els nivells d'endostatina són els que tenen una millora funcional”.
La investigadora subratlla que la troballa “no s'ha de confondre amb una teràpia”. La idea és complementar el programa de neurorrehabilitació. “Nosaltres no podem veure què està passant al cervell quan una persona està fent teràpia rehabilitadora, i creiem que aquestes molècules són la imatge del que està passant”, explica. Si en el futur es confirmés la seva utilitat, el metge podria disposar d'“una informació extra per ajustar les teràpies i preveure les expectatives de recuperació de cada pacient”.
Per arribar-hi, el següent pas és validar els resultats, i de moment falta el suport econòmic. “És una informació que està publicada, i no passarà res més si ningú té diners i fa un estudi molt més gran que ho validi”, assenyala Rosell. La proposta seria reproduir el treball amb entre mil i 1.500 pacients de centres de tot Europa, amb mostres noves, per fixar els llindars d'aquestes molècules amb prou sensibilitat i especificitat. “Has trobat una cosa nova que no havia dit ningú, i ara el que has de fer és validar-ho”, resumeix.
Rehabilitació: la fase oblidada de l'ictus
Per a la investigadora, un dels valors del treball és haver posat el focus on gairebé ningú mira: “La recerca en biomarcadors és brutal avui en dia, però tothom s'oblida una mica de la fase de rehabilitació”. Mentre que l'ictus es tracta com una malaltia hiperaguda que cal atendre molt ràpid, i aquí es concentra gran part de la recerca, un cop els pacients passen a rehabilitació “hi ha molts menys estudis”.
El context més ampli, explica, és que avui els tractaments són aguts: “Encara no tenim fàrmacs que protegeixin el cervell mentre pateix el dany”. Alhora, la recerca en biomarcadors avança en altres fases, com el diagnòstic: poder detectar un ictus, i distingir l'isquèmic de l'hemorràgic, amb una gota de sang o una mostra de saliva. És una línia prometedora que, recorda, “encara no s'ha implementat a la clínica”.
L'estudi va seguir durant sis mesos més de 60 pacients
El projecte va començar fa uns deu anys, cap al 2014, amb finançament de l'Institut de Salut Carlos III (ISCIII), i recollint mostres només al centre dels investigadors. Més tard es va ampliar a un estudi multicèntric a Espanya. Es va seguir durant sis mesos a més de seixanta pacients que havien patit un ictus, isquèmic o hemorràgic, i que van quedar amb un dèficit funcional que requeria rehabilitació. Se'ls va avaluar en ingressar a la unitat de rehabilitació i als tres i sis mesos, amb una analítica de sang i una exploració funcional exhaustiva a cada visita. A alguns pacients també se'ls va fer una ressonància magnètica.
De moment, no hi ha un nou tractament ni una analítica a punt per utilitzar a la consulta. Els investigadors han identificat unes molècules que podrien convertir-se en una eina per seguir la recuperació dels pacients amb ictus, i ho han fet en una fase de la malaltia que rep poca atenció: la rehabilitació.