Publicada

Els sanitaris amb contracte laboral aclarixen el seu futur judicial. El Tribunal Suprem ha establert jurisprudència sobre quin organisme ha de ser el que done resposta als seus litigis quan porten davant la justícia alguna vulneració dels seus drets com a treballadors. La decisió obri un nou escenari per a aquest col·lectiu, que de manera recurrent ha acudit davant els jutges quan considera que no se li apliquen les mateixes regles bàsiques que al personal estatutari, el majoritari en l'àmbit de la sanitat autonòmica.

La Sala Social del Tribunal Suprem ha fixat l'ordre jurisdiccional al qual correspon tramitar les reclamacions del personal laboral dels serveis de salut en situacions com les convocatòries d'ocupació. En una sentència, a la qual ha tingut accés Redacción Médica, l'alt tribunal resol un recurs de cassació per a la unificació de doctrina i determina que la jurisdicció social no té competència quan la vulneració al·legada es produeix en les bases d'un concurs per a places de personal estatutari. En el seu lloc, s'ha d'acudir als jutjats del contenciós administratiu.

L'origen del litigi en el Servei Andalús de Salut

El procediment té el seu origen en la reclamació d'una tècnica mitjana de funció administrativa informàtica que prestava serveis al SAS com a personal laboral amb contracte d'indefinida no fixa, condició que va adquirir després d'una sentència que va declarar l'existència de cessió il·legal. Al desembre de 2022, el servei de salut va convocar un procés d'estabilització d'ocupació mitjançant concurs per cobrir places de personal estatutari, entre les quals figurava el lloc ocupat per la demandant.

La treballadora va participar en la convocatòria i va resultar exclosa en les resolucions publicades a l'octubre de 2023 i gener de 2024 en no comptar amb la titulació d'accés ni amb antiguitat com a personal estatutari. El barem de mèrits valorava els serveis com a personal estatutari o funcionari interí, sense incloure l'experiència sota règim laboral. Davant d'aquesta exclusió, la empleada va impugnar les bases davant la jurisdicció contenciosa administrativa i va presentar una demanda davant el Jutjat Social número 6 de Sevilla per tutela de drets fonamentals —dret a la igualtat i garantia d'indemnitat—, sol·licitant una indemnització de 20.000 euros per cada vulneració en considerar la mesura una represàlia per la seua demanda de cessió il·legal.

La manca de connexió amb la prestació de serveis

Tant el Jutjat Social número 6 de Sevilla com el Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia van declarar la incompetència de la jurisdicció social. En la seua anàlisi de l'article 2.f de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, el Tribunal Suprem precisa que, encara que la demanda es dirigeix contra el SAS en la seua condició d'ocupador de la treballadora, aquest requisit no és suficient per atribuir el cas als jutges socials.



La sentència conclou que "la vulneració al·legada no guarda connexió directa amb la seua prestació de serveis, com exigeix l'article 2 f) de la Llei reguladora de la Jurisdicció Social, per atribuir la competència a la jurisdicció social". Segons argumenta la Sala, l'objecte del conflicte rau en la regulació d'una oferta d'ocupació pública: "Es tracta de la convocatòria d'un procés selectiu pel torn d'accés lliure i l'establiment de les concretes bases generals i específiques, amb independència que puguen ser impugnades davant la jurisdicció contenciosa administrativa".

Els magistrats afegeixen que les regles de baremació d'un concurs no tenen vincle amb el contracte de treball de la demandant, fins i tot encara que la seua plaça formara part de les vacants incloses en el concurs. En paraules de la resolució, les bases de la convocatòria "poden influir en la seua situació laboral, però com podran tenir incidència en aquest àmbit en qualsevol persona que decidisca participar en el procés, però no apreciem aquesta connexió directa exigida a l'article 2 f) de la Llei reguladora de la Jurisdicció Social". En conseqüència, el Tribunal Suprem desestima el recurs de cassació sense imposició de costes i ratifica que el control d'aquestes convocatòries correspon a la jurisdicció contenciosa administrativa.